CAP I POTA tercera entrega

DIA SISÉ :

Suposo que he dormit tota la nit o tot el dia, total tampoc no sé ni a quina hora visc. Recoi, quina jugada que m’han fotut , sense preguntar-me si volia ser a la pell d’un altre, això si, ja s’han cobert ben bé les espatlles demanant-li el consentiment a una senyora, que diu ser la meva dona.

Quins collons, que cony faig jo ara? Espero a poguer-me moure per mi sol i desapareix-ho sense deixar rastre? O els hi segueix-ho la corrent i m’acostumo a aquest nou envàs –“perdoni la frivolitat”- Serà malparit..

Hi ha una figura aturada a la porta, sembla que dubta de si entrar o fer marxa enrera i fugir corrents. Per fi entra i de seguida se m’acosta, deixa anar una llagrimeta, em besa a la galta i em xiuxiueja a l’orella: - Com t’he trobat a faltar, amor meu- Me la miro i no la reconec, no sé qui és. S’enretira i replega una cadira acostant-la cap el llit. Seu, em mira, deixa anar una altra llagrimeta i m’engalta: - Tu, en realitat ets en Brauli-.

Entoma això nano, per si no tenia prous dubtes existencials ara em surt aquesta, que sóc en Brauli.

-        I qui collons és en Brauli i qui recollons és en Conrad?.

-        Ay Deu meu, que no t’ho ha explicat tot el doctor Recollit ?

-        No, no tot. Tan sols alguna cosa d’un accident i el traspàs del meu cervell a un cos nou. Però ara, aprofitant que ets aquí i que no tens pressa, podries començar a explicar-me tota la història des d’un bon principi.

-        Jo soc la Berta Recollit Casals, germana del metge que s’ha fet càrrec del teu, del nostre cas.

Aviat farà tres anys que ens vàrem conèixer en una festa, organitzada pel Conrad. Tots dos formàveu part del prestigiós bufet d’advocats Martell & Planxat Associats i va ser en el moment que em vas besar la mà que em vaig enamorar perdudament de tu. Després d’allò,  durant uns mesos m’inventava excuses per aparèixer pel despatx i així poder veure’t  i creuar primer unes paraules i més endavant petites insinuacions que, poc a poc, varen fer que t’interessessis per mi, no com la dona del teu company de feina sinó com la teva amant i potser més endavant la parella que no havies trobat fins que em vas conèixer.

-        Para, para un moment, a veure si ho entenc, resulta que en realitat no ets la meva dona, sinó la dona d’en Conrad, que no soc jo, bé, el cos si, però el cervell no i que eres l’amant d’en Brauli, que per el que tu dius sembla que us enteníeu força bé.

-        Si. Puc continuar?

-        Endavant, a veure si això m’ajuda a recordar.

-        Ens vàrem estar veient un cop per setmana en una pensió molt amagada d’un poble prop de Manresa, jo amb l’excusa d’anar al gimnàs i tu per assessorar uns antics companys de l’universitat . Això ho vam allargar setze mesos. Setze mesos de felicitat, de complicitat i sexe sense límits. Mes endavant, aquestes trobades es feren més freqüents obligant-nos a llogar un apartament a la Vil·la Olímpica i així poder satisfer les nostres ànsies d’amor a qualsevol hora i en qualsevol moment. Tot just una setmana abans de l’accident, ja teníem decidit dir-li tot a en Conrad i començar tots dos junts una nova vida, sense haver-nos d’amagar de tothom.I ara ja tens tota la informació d’aquesta dissortada epopeia.

Estic totalment en blanc, soc incapaç d’articular paraula. Ha estat un xoc tan fort que he començat a tenir moviments involuntaris per tot el cos, convulsions i foscor.

CAP I POTA

DIA CINQUÈ:       

Estic despert , tot és molt fosc l’única escletxa de llum s’escola per sota la porta. Paro l’orella amb molta atenció i sento, tot i que una mica lluny, unes veus. No aconsegueixo entendre res, tant sols un xiuxiueig. En canvi de fora l’edifici si puc sentir amb claredat  l’udol d’un mussol o una òliba, tampoc he pogut diferenciar-les gairebé mai.

Sento passes, crec que per fi hi haurà algú que pensi en mi.

S’obre una miqueta més la porta i una figura comença a perfilar-se pel llindar.

-Doctor, doctor, vingui si us plau, sembla que el pacient ja s’ha despertat.

En un instant estic envoltat de gent vestida de blanc i amb mascaretes, tots mirant-me atentament  i sense dir rés de rés. Per fi un d’ells comença a parlà.

 – Senyor Conrad, sigueu benvingut. Us estareu preguntant què carai esteu fent  aquí? Dons ara tot just acabem de examinar-vos , començarem a resoldre tos els dubtes que tingueu, què no seran pocs!.

Vuit mans a sobre meu sobant-me, magrejant-me, remenant tots els aparells que hi havia al meu costat i parlant de manera incomprensible per a mi.

- Tot està sortint tal i com esperàvem, la coordinació de moviments començarà a ser efectiva de aquí a un parell de dies, els sentits de la vista i l’oïda ja hem pogut comprovar que estaven plenament operatius des de la segona setmana i les funcions fisiològiques responen adequadament, malgrat  petits entrebancs sorgits degut  a una mala oxigenació.

Bé, prenguin nota dels resultats i vagin emplenant l’informe. Res més per ara.

- Molt bé senyor Conrad, estic a la seva plena disposició. Em dic Fabià Recollit Ciurana, director metge d’aquest hospital i especialista en implants i micro-cirugia .

- Vostè em perdonarà Doctor, però no entenc res del que m’està passant , si m’ho pot explicar tot des del començament i de manera senzilla i entenedora per a mi li agrairia moltísim.

- Be, va arribar a aquest centre ara fa uns mesos, amb el cos quasi per complert destrossat degut  a un fatídic accident d’avió , però amb el cervell en perfectes condicions, encara que amb una amnèsia brutal deguda al traumatisme. Fins aquí ho va entenent?.

- Si.

- Dons segueixo, per sort per a vostè, la persona que l’acompanyava a l’avió tenia el cos en perfecte estat però el cervell clínicament mort . Com ja deu pensar vàrem canviar l’envàs, si en permet aquesta frivolitat, i de moment podem estar molt satisfets dels resultats obtinguts. Ara, mica en mica, s’anirà omplint la pica, com deia la meva àvia i en poc temps esperem una total recuperació . Per si tingués dubtes sobre la legalitat d’aquesta intervenció, vàrem demanar autorització a la seva esposa i ens va dir que tot el que calgués per salvar al seu estimat Conrad. I ara el deixo una estoneta sol perquè pugui anar paint tota aquesta informació.

- Gràcies per ser tant franc, Doctor.

Valguem Deu, això és increïble, pura ciència ficció. M’estic marejant només de pensar-ho, viure dins del cos d’un altre individu i a sobre, sense saber qui era. Potser més endavant em desvetllaran el misteri però, i si mentrestant em torno boig del tot, podran també arreglar-me  el cervell? Ara per ara tan sols queda resignar-me i més endavant quan pugui sortir d’aquí, ja en parlarem.

CAP I POTA

DIA PRIMER :

He obert els ulls i la claror m’ha fet  mal. No tinc  idea de  qui sóc ni què estic fent aquí.

Estic molt cansat, esgotat més aviat. Tinc son.

DIA SEGON:

Intento fer memòria però no aconsegueixo recordar-me’n de res , és més ,tinc una sensació una mica estranya, com si estès en un estat  de permanent  ingravidesa.

Començo a preocupar-me , sé que se n’estan ocupant de mi , veig, encara que no molt bé, que van canviant l’ampolla de líquid que tinc enxufada al braç, però encara no he vist ni sentit a ningú. Per no patir un atac de pànic dormiré una miqueta.

DIA TERCER:      

M’ha despertat una forta punxada  a la cama dreta, ha estat tan sobtat que m’he sorprès i he cridat, un crit fort, sec, d’angoixa .

El crit  ha fet  aparèixer dues persones ràpidament, una dona i un home vestits de blanc rigorós i amb la boca tapada . Semblaven tan sorpresos com jo. Ho dic per l’expressió dels seus ulls, sobretot els de la dona.- Per què serà que no em són del tot desconeguts?-

Una altra punxada, però ara molt més forta que abans , l’últim que he sentit ha estat una veu suau i agradable dient-me : -No pateixis Conrad, nosaltres t’ajudarem-. 

DIA QUART: 

Tinc un pes espantós damunt el pit, és com si una llosa de marbre estigués aixafant-me .

Estic intentant moure la mà dreta  per alleugerir aquest pes, però tan sols soc capaç de bellugar lleugerament el dit polze i una fiblada a l’espatlla em fa estar-me quiet  altre cop.

Penso que si faig un crit potser vindran a ajudar-me. Quin nom vaig sentir ahir, abans de perdre el coneixement. ?  Conrad , això mateix, Conrad. Era el primer cop que el sentia. Bé, suposo. Tampoc és que en pugui fer gaire cabal, tal i com em trobo . Potser el més assenyat seria demanar ajut .

Eh! Eh! Que hi ha algú ?

Això de cridar és esgotador .

Duc demanant  ajuda des de..., ja ni m’en recordo . Això és espantós, no hi ha ningú que m’escolti. Estic tan i tan cansat que ja no em surt ni la veu.

Destí

                                 DESTÍ

Quins nervis, s’apropa l’hora. Qui m’ho anava a dir, jo un perfecte desconegut un individu sense ofici ni benefici, veure’m embolicat en un assumpte tant sonat. Des de el primer moment vaig saber, que el meu destí aniria plegat amb el d’aquella colla de dropos.

Farà uns dos anys sortint de la feina, em vaig veure envoltat per cinc galifardeus vestits amb túniques, barbes llargues sense arreglar i una fortor de bruts que marejava, el més adult s’avançà cap a mi i amb una mirada penetrant, s’obri la túnica i va traure un paper , vaig poder veure de reüll que sota la cintura dels pantalons hi duia una pistola, m’apropà la missiva fins el nas amb una ma, mentrestant a l’altre hi duia una càmara de vídeo  i en un to de veu amenaçador em digué que llegís.

“Això es un comunicat de les brigades d’alliberament Mustafà  Jonobec . Exigim la posada en llibertat immediata de tots els nostres germans retinguts a les presons capitalistes o passarem a l’acció armada sense treva “.   Després de llegir aquell tros de paper, sense saber de que anava tot allò, em varen lligar m’entaforaren un sac pel cap i s’hem van endur dins d’un camió de repartiment de “butano” cap un destí desconegut. El viatge no va ser gens agradable, el tintineig constant de les bombones, tirat al terra de la cabina del camió ensumant la pudor del seus peus, va estar d’un trist de no posar-me a  vomitar, mig marejat i desorientat, quan per fi s’acabà el trajecte d’una empenta en van fer fora del camió, vaig aterrar en una superfície de ciment greixosa, m’agafaren per les aixelles i m’obligaren a baixar per unes escales , un cop a baix en tragueren la caputxa i m’entaforaren dins d’un cubicle minúscul.- No sortiràs d’aquí fins que abracis la fe -. Es l’únic que vaig sentir avanç de desmaiar-me. Durant un grapat de temps , tant sols en deixaven sortir per anar al lavabo, sense paper, això sí, amb una ampolleta d’aigua i especificant-me que utilitzes la ma esquerra, que la dreta era per menjar. Quasi sempre dos cops al dia en llençaven un bol amb una pasta fastigosa que desprès vaig saber que es deia “cus-cus”. De mica en mica m’anaven introduint en les seves pregàries, quatre cops al dia s’agenollaven i vinga cul amunt, cul avall, de fet, primer em feia gràcia, però després i vaig acabar participant-hi, encara és avui que no entenc res del que diuen, al cap de vall quan anava a missa tampoc m’assabentava de res, sempre seguia fil per randa el que feien els demés. Calculo que deuria fer ja uns sis mesos de la meva captivitat, quan en deixaren sortir una estoneta al pati que hi havia al darrera de la finca, penso que per agafar confiança i de passada que em toques una mica el sol, m’estava quedant transparent, al costat d’ells semblava que disposes de llum pròpia, també m’anava creixen el pel a la cara, segons la interpretació del corà tenien totalment prohibit afaitar-se.  Un bon dia em van fer seure en una rotllana amb tots ells, just al mig hi havia una mena d’ampolla força gran amb una mica d’aigua a la part de sota i un espai a la part alta fumejant i desprenent una olor dolça i penetrant d’herbes per sota el coll de l’ampolla sortien una mena de maneges primes amb un broquet a la punta d’on xuclaven el fum, em van oferir una per que els imites, la primera pipada quasi be m’ofego, això va provocar un atac de riure a tots aquells malparits, però poc a poc  vaig anar agafant el gust i una mena de boira m’ocupà el cap, el ulls s’hem van fer petits i malgrat la meva situació de segrestat vaig tenir la sensació de ser lliure i ingràvid. Al dia següent em van despertar com ja era habitual, amb un parell de puntades de peu a les costelles, però molt d’hora, encara no havia sortit el sol. Desprès de les oracions ( cul amunt, cul avall ) em donaren un desdejuni lleuger m’entaforaren una armilla plena de cables i un cilindres de color marró que duien escrites les lletres TNT   i tot seguit cap al camió. Al cap de dues hores em trobava lligat en un banc de l’estació central  amb un cartell enganxat al pit que hi deia “no intenteu desactivar-ho, soc un màrtir i estic disposat a immolar-me“ just a sota es podia llegir el mateix manifest que em varen fer llegir el dia del segrest.

I aquí estic tancat en una cel·la esperant el dia de la meva execució, mira si tinc sort que desprès de no ser quants anys de estar abolida la pena de mort, just ara per casos de terrorisme s’ha tornat a instaurà, això si , com que soc el primer m’han deixat escollir la manera de morir. Em van proposar la forca, afusellament, guillotina, garrote vil, etc... però jo vaig escollir, menjar fins a rebentar.  

Síndrome

                                       SÍNDROME     

La Jennifer Mankievich , oriünda de Puerto Rico, de mare alsaciana i pare militar nord americà, amb un domini perfecte del francès, l’anglès i l’espanyol, aprenia amb força fluïdesa el català d’ençà de la seva incorporació a l’empresa Envasats i Conserves Ullamplet , amb seu a un petit poble del Pla de L’Estany.

Es guanyà a pols la seva reputació de tasta-olletes des del primer moment que va arribar a la comarca. El seu primer pas d’integració va ser demanar ajuda a Benestar Social, per a que li aconseguissin un lloc on viure i els tres àpats diaris fins que no trobés una feina estable per guanyar-se les garrofes. Ben aviat li trobaren un treball que consistia en repartir propaganda per les bústies. Això durà una setmana; carregar la bossa amunt i avall li produïa mal d’esquena i aconseguí la baixa sense gaires problemes. La segona feina, més sedentària, era comprovar les etiquetes d’uns flascons de colònia per a nens, però estar cinc hores forçant la vista no era del seu gust i tampoc va trigar en aconseguir la baixa per llagrimeig constant i uns intensos mals de cap. La tercera feina, per suplència temporal d’una embarassada, caixera en un supermercat , evidentment quan tornà la titular s’acabà el contracte i la Jennifer es beneficià de cobrar l’atur.

Entremig de tot això ja havien passat cinc homes per la seva vida: dos vidus, un solter i dos casats; en set mesos era tot un èxit. La campanada final la va donar en aconseguir els favors sexuals del gerent de cal Ullamplet. En una setmana ja era secretària de direcció i allà segueix, això si, compartint la seva fogositat amb la meitat del departament de producció i una bona part dels comercials. La seva falta de discreció dins la empresa i fora d’ella, va provocar en una població tant petita un daltabaix important, amb la indignació de les dones del poble i el malestar dels homes que no aconseguien endur-se-la al llit. Al poc temps, però, tot quedà en un ruixat d’estiu quan gràcies als seus coneixements d’idiomes i els seus contactes al estranger aprofitant les fires (beneficiant-se a qui més convenia), les comandes d’exportació van fer créixer l’empresa a uns nivells impensables i de retruc el poble, que va viure un boom immobiliari per poder acollir tot un seguit de nouvinguts atrets per la fulgurant expansió econòmica.

Ja diu bé aquella dita: “tiran más dos tetas, que dos carretas” .

Ramat

                                              RAMAT

Per tot el poble sóc conegut com el pastor, d’ençà dels aiguats per les fortes pluges i el conseqüent desbordament  del riu que va fer pujar el nivell més de quatre metres per sobre del normal; encara rai que en vàrem sortir ben parats. Les passades inundacions, ara farà tres anys, no ens en vàrem adonar de la crescuda del riu fins massa tard i mig poble va quedar inundat.  Diuen que l’experiència t’ha de servir per no ensopegar dos cops amb la mateixa pedra. Savi consell, del qual el ramader més ric de la nostra comarca no en va fer cabal i gràcies a fer-se el sord, vàrem haver de lamentar la desaparició de dues vaques lleteres encara jovenetes. No vaig ser a temps de recollir-les totes dels prats vora el riu. Encara que aquesta no és la meva feina, si veig que una criatura de Deu sense coneixement es troba en perill, estic obligat a fer el possible per salvar la seva ànima. Vestir els hàbits no és poca cosa, sempre al servei del Senyor i de la comunitat . La meva missió principal és tenir cura de tots els meus feligresos, aconseguir que tinguin una bona salut espiritual: “mens sana in corpore sano”; cosa que, potser és mal fet de dir-ho, però el meu predecessor no tenia gaire clares les Sagrades Escriptures. Ara que no m’estranya, sempre amb el cap emboirat per efecte del vi de missa i d’unes plantes que conreava al jardí del darrera de l’església, prop del cementiri. Segons ell, ortiga (urtica dioica), segons tot el poble, que n’anava ple, cannabis (cannabis sativa), se la fumava per que li alleugia el mal de cor. El fet és que hi havia dies que rondava per la vila, vestit amb pantalons curts, sandàlies amb mitjons, la casulla arremangada i l’estola fent de cinturó. La notícia no va trigar gaire a arribar al Bisbe de la diòcesi. Al cap de dues setmanes mossèn Felip era destinat a les missions del Àfrica meridional i jo em feia càrrec dels seus feligresos .

Des de la meva ordenació he estat destinat a moltes parròquies, però no m’he sentit tan proper a Nostre Senyor com en aquesta. Sento que la gent m’estima i jo me’ls estimo, s’estimen entre ells. Algun cop he de posar fre a la seva luxúria, amb aquells petons cargolats i fortes abraçades quan es donen la pau, però pel demés sembla una bassa d’oli. Amb el que no m’acabo d’acostumar és amb la predilecció que tenen els homes pels homes i les dones per les dones, de fet no hi ha cap parella mixta com Déu mana. En fi, no tot pot ser perfecte. 

SAFAREIG

                                     SAFAREIG

Visc en un edifici farcit de veïns, per ser més exactes deu plantes i cinc portes per replà. Ja podeu imaginar que la diversitat d’idiomes, cultures i sobretot olors, són del més variat.  La sisena planta és la meva, compartida  amb la família Recassens, els Jing Hoo, la senyora Enriqueta, que és vídua, i en Tomeu i en Pascual, els últims en ocupar el seu pis a l’escala, després d’estar tancat més d’un any. Anteriorment hi havien estat el sergent Povedilla i la seva amiga, una rossa de pot  amb cara de granota i un vocabulari molt barroer. Els varem fer fora de la finca, desprès de denunciar-los un grapat de vegades per escàndol. De tant en tant ella apareixia amb unes ulleres de sol grandioses, per tapar-se un ull de vellut. Si li preguntaves, sempre havia estat el marc d’una porta, la carxofa de la dutxa, el pal de l’escombra, etc... com si tots nosaltres fóssim sords i no ens assabentéssim de les seves baralles i, pels crits de plaer d’ella, de les seves reconciliacions.

La senyora Enriqueta... Què dir d’ella? Dona de conviccions molt religioses i amb un caràcter al llindar més rústic de l’ésser humà. Les seves converses sempre tracten del mateix: que si el “pendó” del segon no neteja l’escala quan li toca, que si el marit de la “monyos” (quasi bé a tots els que porten força anys a la finca, els hi ha adjudicat un mot) arriba cada dia begut, que si la “miraflors” del novè està perdent l’oremus  per que escorre les flassades damunt els geranis... Moltes hores sense feina i ganes de ficar el nas a casa dels altres.

Els Jing Hoo, són tot un misteri, sospitem que en són molts compartint els cinquanta metres quadrats, però no en podem estar segurs, tots se semblen força i sempre romanen tancats. De tant en tant s’en veuen un parell carregats amb unes bosses grandioses baixant per l’ascensor. La senyora Enriqueta sospita que tenen un taller de confecció clandestí. A mi tant se me’n fot, si no molesten i no fan mal a ningú doncs que es guanyin les garrofes com bonament puguin.

La família Recassens es un món apart, burgesos vinguts a menys, quatre de família tallats pel mateix patró, tibats, antipàtics i rondinaires. El pare, un pre-jubilat que té com a ocupació principal anar un cop per setmana a l’administrador de la finca i demanar-li juntes extraordinàries per discutir aspectes del funcionament de l’escala que no resulten del tot adequats a les seves necessitats. La mare, una neuròtica de la neteja. D’ençà un any per la primavera, que varem tenir una plaga d’escarabats (consti que va estar eradicada en dos dies), li va quedar un neguit permanent per que tot estigui asèptic i esterilitzat com en un quiròfan. La filla, una solterona sense remei, més lletja que un pecat  i amb veu de camioner. En canvi el fill, tot el contrari: guapot, amb una cura especial dels cabells, molt primmirat en el vestuari i tant amanerat que la senyora Enriqueta ja l’ha batejat com el “marieta”.

En Tomeu i en Pascual... un parell d’arracades, setè any fent primer al Químic de Sarrià, evidentment mantinguts pels seus pares i gaudint d’una plàcida vida contemplativa de drogues i alcohol .

Per completar el replà faltaria la meva descripció, però ja ho farem en un altre moment, ara per ara prefereixo gaudir de l’anonimat.