CARDONA

Ja som a finals de juny, dies més llargs i nits més curtes, el bon temps ens fa gaudir de la vida al carrer, ajuda a lliurar-nos de l’esclavitud de les quatre parets de casa que ens guareixen del fred i la foscor de l’hivern, permetent-nos una relació social més intensa i molts cops massa franca amb els nostres veïns, que poden derivar en picabaralles desagradables i poc gratificants. Hi ha personatges bocamolls que tenen una especial predisposició per buscar brega entre els altres i embolicar la troca fins a nivells perillosos, sortint desprès de manera dissimulada per la porta del darrera de l’escenari. El cas que ens ocupa, es un d’aquests. La Leonor, nascuda en un petit poble de Jaén, Chilluévar, i vinguda a Cardona amb sis anys. El seu pare feia un any que treballava a les mines de sal i va fer venir tota la família un cop ben instal·lat a la colònia minera. Els primers temps varen ser durs, nou paisatge, nou clima i nou idioma , però... condició humana, ràpidament s’hi van adaptar.     

- Juanita !!!, Juanita !!!

- Valguem Deu, ja hi tornem a ser, la plasta de la Leonor.

- Juanita, treu al cap per la finestra, que t’he d’explicar un parell de coses del teu estimat fill.

- Quin una n’han fet ara?.

- Jugant a pilota amb el meu Llorenç i uns quants més, el teu fill ha trencat el vidre de l’aparador de Can Salat. Els tenen asseguts a la  plaça esperant l’autoritat municipal.

- Segur que ha estat el meu? Perquè no seria la primera vegada que en surt escaldat i no hi té res a veure.  Que en Bernardo, el teu fillet estimat, massa  cops es vol fer l’espavilat... i se li veu el llautó.

- Què vols dir amb això? Estàs acusant el meu fill de mentider.

- No reina, no, el que dic, es que no t’emboliquis i deixis que ho solucionin ells sols, que ja n’estic fins al cap de munt de tu i tota la teva família i ara et deixo que tinc feina, no com altres que es passen tot el dia remenant el cul pel carrer.

- Seràs bruixa. Ja m’ho deia ma mare que en pau descansi, aquesta Juanita, sols et durà maldecaps.

- Doncs la meva, que el cel sia no parava d’esbroncar-me perquè m’allunyes el màxim de tu i de la teva germana Herme. Sempre em deia, filla meva aquestes dues garses no faran res de profit a la vida, llàstima que vivim davant per davant i ens haurem d’acostumar a conviure-hi , però tingues pressent que a mida que us aneu fent grans aniran guanyant dolenteria, sort que aviat seràs lluny d’aquí i no se’t empeltarà cap desgràcia de les seves. 

- La teva boca no mereix pronunciar el bon nom de ma germana, pobreta, no ha tingut sort a la vida, però es mil vegades més honesta que tu, mala pècora. Cal explicar, que l’Hermenegilda la germana petita de la Leonor, disposava d’un parell de raons com síndries per dur tots els homes de corcoll. La desfilada de pretendents era un continu, tots ells enlluernats per aquell parell de mamallots. “A Rey muerto, Rey puesto”, era la seva màxima cada cop que algú l’hi esmentava el rosari de noviets que intentaven ficar el nas al mig del caneló, però n’hi va haver un de més espavilat que hi va ficar alguna cosa mes que el nas i ja tenim a l’Herme prenyada amb dinou anys. Mai va dir de manera oficial el galifardeu que l’hi havia fet la criatura, però la meitat del poble apuntaven en Marçal, un xicot al que l’hi falta un bull. L’altre meitat s’inclinaven per un tal “pescailla” un pinta desaparegut, sempre ficat en merders de joc i apostes. Encara no se sap si va haver de marxar corrent del poble, perseguit per la banda del gitano o bé al assabentar-se del bombo de l’Herme, el fet es que, ja han passat cinc anys i ni la guàrdia civil sap on para. Tant sols mossèn Flavià sabia la veritat, però com l’hi va ser explicat en confessió doncs... s’enduria el secret amb ell a la tomba.

- Leo, deixa-ho estar, ja veus l’interès que té pels problemes del seu fill, desprès ja serà massa tard per adreçar el que s’ha torçat.

- Escolta bonica, potser no ets la més competent per parlar dels fills dels altres, et recordo que el teu encara no coneix a son pare i no se’m faria gens d’ estrany que ni tu ho sabessis. Apa, aneu totes dues a pastar fang o a buscar consol al bar, amorrades a l’ampolla, en realitat és el que millor sabeu fer.

- Baixa al carrer si tens sang a les venes i ens ho dius a la cara, foca.

- Que potser esteu sordes?. Tinc feina i ja he perdut massa temps parlant amb dues meuques.

La Juanita gastava un caràcter un pel rústic i esquerp, curosa amb tot lo seu i molt bregada en situacions humiliants i d’explotació , de petita va romandre interna en un col·legi de monges a Manresa aprenent a cops totes les tasques de la llar i als quinze anys sortí de l’escola per anar a servir  a Barcelona a casa d’un industrial tèxtil, casat amb una fleuma que en sa vida havia posat un peu a la cuina i molt menys tocar una escombra o drap de la pols. Venia de família benestant i gaudia menyspreant al servei, obligant-los a fer d’esclaus. En aquestes condicions les minyones l’hi duraven tot just unes setmanes, menys la Juanita, amb una forta personalitat i un fot-me-la a l’esquena que no tinc butxaques, les enganxades amb la senyora eren sonades, però com fent la feina, la Juanita era la millor, l’empipada no anava a més. També cal dir que l’afer que mantenia amb el senyor, consolant-lo quan la seva dona el feia fora de l’habitació per que tenia el període, ajudava molt a mantenir el lloc de treball. Van passar sis anys fent de formigueta, estalviant tots els diners que cobrava i quan l’hi semblà que ja en tenia prou d’aguantar la mal parida de la Senyora i les envestides del Senyor, que val a dir, cada cop eren més sovint, va fer la maleta i cap al poble que hi falta gent.

- Ja n’estem fins el monyo  del teu caràcter tant ranci. El dia que menys t’ho esperis, tindràs un disgust o una cara nova.

-  Ui, quina por, aneu amb compte no sortiu vosaltres dues escaldades, ja sabeu que us puc deixar sense pels a les aixelles amb un braç lligat a l’esquena i els ulls embenats.

- Hi hagi pau i harmonia, que som aquí quatre dies i no es el millor passar-ne dos barallant-se. Tu Juanita, estigues pels teus i no t’emmerdis en els problemes dels demés, i vosaltres dues, deixeu d’emprenyar i tocar el que no sona que sempre esteu ficades en embolics que us venen massa grans i ja teniu prou pena de ser com sou. Que qui està de pega amb els collons ensopega i lo vostre no te remei.

-  El que faltava per fer el complert , el guàrdia civil renegat  que ja no se’n recorda  dels seus orígens i sempre vol donar lliçons d’urbanitat. Au, ves passant, que et farà bé dormir la mona i potser  així recuperaràs la neurona que et queda. Anem tirant cap a la plaça, Herme, que amb una mica de sort veurem com sancionen al fill d’aquesta bruixa.

La Leo sempre ho acabava tot igual, girant cua i deixant als demés amb la paraula a la boca. Ja era ben encertat el mot que l’hi havien posat  les comares del poble. La mala pècora.