Destí

                                 DESTÍ

Quins nervis, s’apropa l’hora. Qui m’ho anava a dir, jo un perfecte desconegut un individu sense ofici ni benefici, veure’m embolicat en un assumpte tant sonat. Des de el primer moment vaig saber, que el meu destí aniria plegat amb el d’aquella colla de dropos.

Farà uns dos anys sortint de la feina, em vaig veure envoltat per cinc galifardeus vestits amb túniques, barbes llargues sense arreglar i una fortor de bruts que marejava, el més adult s’avançà cap a mi i amb una mirada penetrant, s’obri la túnica i va traure un paper , vaig poder veure de reüll que sota la cintura dels pantalons hi duia una pistola, m’apropà la missiva fins el nas amb una ma, mentrestant a l’altre hi duia una càmara de vídeo  i en un to de veu amenaçador em digué que llegís.

“Això es un comunicat de les brigades d’alliberament Mustafà  Jonobec . Exigim la posada en llibertat immediata de tots els nostres germans retinguts a les presons capitalistes o passarem a l’acció armada sense treva “.   Després de llegir aquell tros de paper, sense saber de que anava tot allò, em varen lligar m’entaforaren un sac pel cap i s’hem van endur dins d’un camió de repartiment de “butano” cap un destí desconegut. El viatge no va ser gens agradable, el tintineig constant de les bombones, tirat al terra de la cabina del camió ensumant la pudor del seus peus, va estar d’un trist de no posar-me a  vomitar, mig marejat i desorientat, quan per fi s’acabà el trajecte d’una empenta en van fer fora del camió, vaig aterrar en una superfície de ciment greixosa, m’agafaren per les aixelles i m’obligaren a baixar per unes escales , un cop a baix en tragueren la caputxa i m’entaforaren dins d’un cubicle minúscul.- No sortiràs d’aquí fins que abracis la fe -. Es l’únic que vaig sentir avanç de desmaiar-me. Durant un grapat de temps , tant sols en deixaven sortir per anar al lavabo, sense paper, això sí, amb una ampolleta d’aigua i especificant-me que utilitzes la ma esquerra, que la dreta era per menjar. Quasi sempre dos cops al dia en llençaven un bol amb una pasta fastigosa que desprès vaig saber que es deia “cus-cus”. De mica en mica m’anaven introduint en les seves pregàries, quatre cops al dia s’agenollaven i vinga cul amunt, cul avall, de fet, primer em feia gràcia, però després i vaig acabar participant-hi, encara és avui que no entenc res del que diuen, al cap de vall quan anava a missa tampoc m’assabentava de res, sempre seguia fil per randa el que feien els demés. Calculo que deuria fer ja uns sis mesos de la meva captivitat, quan en deixaren sortir una estoneta al pati que hi havia al darrera de la finca, penso que per agafar confiança i de passada que em toques una mica el sol, m’estava quedant transparent, al costat d’ells semblava que disposes de llum pròpia, també m’anava creixen el pel a la cara, segons la interpretació del corà tenien totalment prohibit afaitar-se.  Un bon dia em van fer seure en una rotllana amb tots ells, just al mig hi havia una mena d’ampolla força gran amb una mica d’aigua a la part de sota i un espai a la part alta fumejant i desprenent una olor dolça i penetrant d’herbes per sota el coll de l’ampolla sortien una mena de maneges primes amb un broquet a la punta d’on xuclaven el fum, em van oferir una per que els imites, la primera pipada quasi be m’ofego, això va provocar un atac de riure a tots aquells malparits, però poc a poc  vaig anar agafant el gust i una mena de boira m’ocupà el cap, el ulls s’hem van fer petits i malgrat la meva situació de segrestat vaig tenir la sensació de ser lliure i ingràvid. Al dia següent em van despertar com ja era habitual, amb un parell de puntades de peu a les costelles, però molt d’hora, encara no havia sortit el sol. Desprès de les oracions ( cul amunt, cul avall ) em donaren un desdejuni lleuger m’entaforaren una armilla plena de cables i un cilindres de color marró que duien escrites les lletres TNT   i tot seguit cap al camió. Al cap de dues hores em trobava lligat en un banc de l’estació central  amb un cartell enganxat al pit que hi deia “no intenteu desactivar-ho, soc un màrtir i estic disposat a immolar-me“ just a sota es podia llegir el mateix manifest que em varen fer llegir el dia del segrest.

I aquí estic tancat en una cel·la esperant el dia de la meva execució, mira si tinc sort que desprès de no ser quants anys de estar abolida la pena de mort, just ara per casos de terrorisme s’ha tornat a instaurà, això si , com que soc el primer m’han deixat escollir la manera de morir. Em van proposar la forca, afusellament, guillotina, garrote vil, etc... però jo vaig escollir, menjar fins a rebentar.