SAFAREIG

                                     SAFAREIG

Visc en un edifici farcit de veïns, per ser més exactes deu plantes i cinc portes per replà. Ja podeu imaginar que la diversitat d’idiomes, cultures i sobretot olors, són del més variat.  La sisena planta és la meva, compartida  amb la família Recassens, els Jing Hoo, la senyora Enriqueta, que és vídua, i en Tomeu i en Pascual, els últims en ocupar el seu pis a l’escala, després d’estar tancat més d’un any. Anteriorment hi havien estat el sergent Povedilla i la seva amiga, una rossa de pot  amb cara de granota i un vocabulari molt barroer. Els varem fer fora de la finca, desprès de denunciar-los un grapat de vegades per escàndol. De tant en tant ella apareixia amb unes ulleres de sol grandioses, per tapar-se un ull de vellut. Si li preguntaves, sempre havia estat el marc d’una porta, la carxofa de la dutxa, el pal de l’escombra, etc... com si tots nosaltres fóssim sords i no ens assabentéssim de les seves baralles i, pels crits de plaer d’ella, de les seves reconciliacions.

La senyora Enriqueta... Què dir d’ella? Dona de conviccions molt religioses i amb un caràcter al llindar més rústic de l’ésser humà. Les seves converses sempre tracten del mateix: que si el “pendó” del segon no neteja l’escala quan li toca, que si el marit de la “monyos” (quasi bé a tots els que porten força anys a la finca, els hi ha adjudicat un mot) arriba cada dia begut, que si la “miraflors” del novè està perdent l’oremus  per que escorre les flassades damunt els geranis... Moltes hores sense feina i ganes de ficar el nas a casa dels altres.

Els Jing Hoo, són tot un misteri, sospitem que en són molts compartint els cinquanta metres quadrats, però no en podem estar segurs, tots se semblen força i sempre romanen tancats. De tant en tant s’en veuen un parell carregats amb unes bosses grandioses baixant per l’ascensor. La senyora Enriqueta sospita que tenen un taller de confecció clandestí. A mi tant se me’n fot, si no molesten i no fan mal a ningú doncs que es guanyin les garrofes com bonament puguin.

La família Recassens es un món apart, burgesos vinguts a menys, quatre de família tallats pel mateix patró, tibats, antipàtics i rondinaires. El pare, un pre-jubilat que té com a ocupació principal anar un cop per setmana a l’administrador de la finca i demanar-li juntes extraordinàries per discutir aspectes del funcionament de l’escala que no resulten del tot adequats a les seves necessitats. La mare, una neuròtica de la neteja. D’ençà un any per la primavera, que varem tenir una plaga d’escarabats (consti que va estar eradicada en dos dies), li va quedar un neguit permanent per que tot estigui asèptic i esterilitzat com en un quiròfan. La filla, una solterona sense remei, més lletja que un pecat  i amb veu de camioner. En canvi el fill, tot el contrari: guapot, amb una cura especial dels cabells, molt primmirat en el vestuari i tant amanerat que la senyora Enriqueta ja l’ha batejat com el “marieta”.

En Tomeu i en Pascual... un parell d’arracades, setè any fent primer al Químic de Sarrià, evidentment mantinguts pels seus pares i gaudint d’una plàcida vida contemplativa de drogues i alcohol .

Per completar el replà faltaria la meva descripció, però ja ho farem en un altre moment, ara per ara prefereixo gaudir de l’anonimat.