Síndrome

                                       SÍNDROME     

La Jennifer Mankievich , oriünda de Puerto Rico, de mare alsaciana i pare militar nord americà, amb un domini perfecte del francès, l’anglès i l’espanyol, aprenia amb força fluïdesa el català d’ençà de la seva incorporació a l’empresa Envasats i Conserves Ullamplet , amb seu a un petit poble del Pla de L’Estany.

Es guanyà a pols la seva reputació de tasta-olletes des del primer moment que va arribar a la comarca. El seu primer pas d’integració va ser demanar ajuda a Benestar Social, per a que li aconseguissin un lloc on viure i els tres àpats diaris fins que no trobés una feina estable per guanyar-se les garrofes. Ben aviat li trobaren un treball que consistia en repartir propaganda per les bústies. Això durà una setmana; carregar la bossa amunt i avall li produïa mal d’esquena i aconseguí la baixa sense gaires problemes. La segona feina, més sedentària, era comprovar les etiquetes d’uns flascons de colònia per a nens, però estar cinc hores forçant la vista no era del seu gust i tampoc va trigar en aconseguir la baixa per llagrimeig constant i uns intensos mals de cap. La tercera feina, per suplència temporal d’una embarassada, caixera en un supermercat , evidentment quan tornà la titular s’acabà el contracte i la Jennifer es beneficià de cobrar l’atur.

Entremig de tot això ja havien passat cinc homes per la seva vida: dos vidus, un solter i dos casats; en set mesos era tot un èxit. La campanada final la va donar en aconseguir els favors sexuals del gerent de cal Ullamplet. En una setmana ja era secretària de direcció i allà segueix, això si, compartint la seva fogositat amb la meitat del departament de producció i una bona part dels comercials. La seva falta de discreció dins la empresa i fora d’ella, va provocar en una població tant petita un daltabaix important, amb la indignació de les dones del poble i el malestar dels homes que no aconseguien endur-se-la al llit. Al poc temps, però, tot quedà en un ruixat d’estiu quan gràcies als seus coneixements d’idiomes i els seus contactes al estranger aprofitant les fires (beneficiant-se a qui més convenia), les comandes d’exportació van fer créixer l’empresa a uns nivells impensables i de retruc el poble, que va viure un boom immobiliari per poder acollir tot un seguit de nouvinguts atrets per la fulgurant expansió econòmica.

Ja diu bé aquella dita: “tiran más dos tetas, que dos carretas” .