CAP I POTA

DIA PRIMER :

He obert els ulls i la claror m’ha fet  mal. No tinc  idea de  qui sóc ni què estic fent aquí.

Estic molt cansat, esgotat més aviat. Tinc son.

DIA SEGON:

Intento fer memòria però no aconsegueixo recordar-me’n de res , és més ,tinc una sensació una mica estranya, com si estès en un estat  de permanent  ingravidesa.

Començo a preocupar-me , sé que se n’estan ocupant de mi , veig, encara que no molt bé, que van canviant l’ampolla de líquid que tinc enxufada al braç, però encara no he vist ni sentit a ningú. Per no patir un atac de pànic dormiré una miqueta.

DIA TERCER:      

M’ha despertat una forta punxada  a la cama dreta, ha estat tan sobtat que m’he sorprès i he cridat, un crit fort, sec, d’angoixa .

El crit  ha fet  aparèixer dues persones ràpidament, una dona i un home vestits de blanc rigorós i amb la boca tapada . Semblaven tan sorpresos com jo. Ho dic per l’expressió dels seus ulls, sobretot els de la dona.- Per què serà que no em són del tot desconeguts?-

Una altra punxada, però ara molt més forta que abans , l’últim que he sentit ha estat una veu suau i agradable dient-me : -No pateixis Conrad, nosaltres t’ajudarem-. 

DIA QUART: 

Tinc un pes espantós damunt el pit, és com si una llosa de marbre estigués aixafant-me .

Estic intentant moure la mà dreta  per alleugerir aquest pes, però tan sols soc capaç de bellugar lleugerament el dit polze i una fiblada a l’espatlla em fa estar-me quiet  altre cop.

Penso que si faig un crit potser vindran a ajudar-me. Quin nom vaig sentir ahir, abans de perdre el coneixement. ?  Conrad , això mateix, Conrad. Era el primer cop que el sentia. Bé, suposo. Tampoc és que en pugui fer gaire cabal, tal i com em trobo . Potser el més assenyat seria demanar ajut .

Eh! Eh! Que hi ha algú ?

Això de cridar és esgotador .

Duc demanant  ajuda des de..., ja ni m’en recordo . Això és espantós, no hi ha ningú que m’escolti. Estic tan i tan cansat que ja no em surt ni la veu.