CAP I POTA tercera entrega

DIA SISÉ :

Suposo que he dormit tota la nit o tot el dia, total tampoc no sé ni a quina hora visc. Recoi, quina jugada que m’han fotut , sense preguntar-me si volia ser a la pell d’un altre, això si, ja s’han cobert ben bé les espatlles demanant-li el consentiment a una senyora, que diu ser la meva dona.

Quins collons, que cony faig jo ara? Espero a poguer-me moure per mi sol i desapareix-ho sense deixar rastre? O els hi segueix-ho la corrent i m’acostumo a aquest nou envàs –“perdoni la frivolitat”- Serà malparit..

Hi ha una figura aturada a la porta, sembla que dubta de si entrar o fer marxa enrera i fugir corrents. Per fi entra i de seguida se m’acosta, deixa anar una llagrimeta, em besa a la galta i em xiuxiueja a l’orella: - Com t’he trobat a faltar, amor meu- Me la miro i no la reconec, no sé qui és. S’enretira i replega una cadira acostant-la cap el llit. Seu, em mira, deixa anar una altra llagrimeta i m’engalta: - Tu, en realitat ets en Brauli-.

Entoma això nano, per si no tenia prous dubtes existencials ara em surt aquesta, que sóc en Brauli.

-        I qui collons és en Brauli i qui recollons és en Conrad?.

-        Ay Deu meu, que no t’ho ha explicat tot el doctor Recollit ?

-        No, no tot. Tan sols alguna cosa d’un accident i el traspàs del meu cervell a un cos nou. Però ara, aprofitant que ets aquí i que no tens pressa, podries començar a explicar-me tota la història des d’un bon principi.

-        Jo soc la Berta Recollit Casals, germana del metge que s’ha fet càrrec del teu, del nostre cas.

Aviat farà tres anys que ens vàrem conèixer en una festa, organitzada pel Conrad. Tots dos formàveu part del prestigiós bufet d’advocats Martell & Planxat Associats i va ser en el moment que em vas besar la mà que em vaig enamorar perdudament de tu. Després d’allò,  durant uns mesos m’inventava excuses per aparèixer pel despatx i així poder veure’t  i creuar primer unes paraules i més endavant petites insinuacions que, poc a poc, varen fer que t’interessessis per mi, no com la dona del teu company de feina sinó com la teva amant i potser més endavant la parella que no havies trobat fins que em vas conèixer.

-        Para, para un moment, a veure si ho entenc, resulta que en realitat no ets la meva dona, sinó la dona d’en Conrad, que no soc jo, bé, el cos si, però el cervell no i que eres l’amant d’en Brauli, que per el que tu dius sembla que us enteníeu força bé.

-        Si. Puc continuar?

-        Endavant, a veure si això m’ajuda a recordar.

-        Ens vàrem estar veient un cop per setmana en una pensió molt amagada d’un poble prop de Manresa, jo amb l’excusa d’anar al gimnàs i tu per assessorar uns antics companys de l’universitat . Això ho vam allargar setze mesos. Setze mesos de felicitat, de complicitat i sexe sense límits. Mes endavant, aquestes trobades es feren més freqüents obligant-nos a llogar un apartament a la Vil·la Olímpica i així poder satisfer les nostres ànsies d’amor a qualsevol hora i en qualsevol moment. Tot just una setmana abans de l’accident, ja teníem decidit dir-li tot a en Conrad i començar tots dos junts una nova vida, sense haver-nos d’amagar de tothom.I ara ja tens tota la informació d’aquesta dissortada epopeia.

Estic totalment en blanc, soc incapaç d’articular paraula. Ha estat un xoc tan fort que he començat a tenir moviments involuntaris per tot el cos, convulsions i foscor.