CARDONA

Ja som a finals de juny, dies més llargs i nits més curtes, el bon temps ens fa gaudir de la vida al carrer, ajuda a lliurar-nos de l’esclavitud de les quatre parets de casa que ens guareixen del fred i la foscor de l’hivern, permetent-nos una relació social més intensa i molts cops massa franca amb els nostres veïns, que poden derivar en picabaralles desagradables i poc gratificants. Hi ha personatges bocamolls que tenen una especial predisposició per buscar brega entre els altres i embolicar la troca fins a nivells perillosos, sortint desprès de manera dissimulada per la porta del darrera de l’escenari. El cas que ens ocupa, es un d’aquests. La Leonor, nascuda en un petit poble de Jaén, Chilluévar, i vinguda a Cardona amb sis anys. El seu pare feia un any que treballava a les mines de sal i va fer venir tota la família un cop ben instal·lat a la colònia minera. Els primers temps varen ser durs, nou paisatge, nou clima i nou idioma , però... condició humana, ràpidament s’hi van adaptar.     

- Juanita !!!, Juanita !!!

- Valguem Deu, ja hi tornem a ser, la plasta de la Leonor.

- Juanita, treu al cap per la finestra, que t’he d’explicar un parell de coses del teu estimat fill.

- Quin una n’han fet ara?.

- Jugant a pilota amb el meu Llorenç i uns quants més, el teu fill ha trencat el vidre de l’aparador de Can Salat. Els tenen asseguts a la  plaça esperant l’autoritat municipal.

- Segur que ha estat el meu? Perquè no seria la primera vegada que en surt escaldat i no hi té res a veure.  Que en Bernardo, el teu fillet estimat, massa  cops es vol fer l’espavilat... i se li veu el llautó.

- Què vols dir amb això? Estàs acusant el meu fill de mentider.

- No reina, no, el que dic, es que no t’emboliquis i deixis que ho solucionin ells sols, que ja n’estic fins al cap de munt de tu i tota la teva família i ara et deixo que tinc feina, no com altres que es passen tot el dia remenant el cul pel carrer.

- Seràs bruixa. Ja m’ho deia ma mare que en pau descansi, aquesta Juanita, sols et durà maldecaps.

- Doncs la meva, que el cel sia no parava d’esbroncar-me perquè m’allunyes el màxim de tu i de la teva germana Herme. Sempre em deia, filla meva aquestes dues garses no faran res de profit a la vida, llàstima que vivim davant per davant i ens haurem d’acostumar a conviure-hi , però tingues pressent que a mida que us aneu fent grans aniran guanyant dolenteria, sort que aviat seràs lluny d’aquí i no se’t empeltarà cap desgràcia de les seves. 

- La teva boca no mereix pronunciar el bon nom de ma germana, pobreta, no ha tingut sort a la vida, però es mil vegades més honesta que tu, mala pècora. Cal explicar, que l’Hermenegilda la germana petita de la Leonor, disposava d’un parell de raons com síndries per dur tots els homes de corcoll. La desfilada de pretendents era un continu, tots ells enlluernats per aquell parell de mamallots. “A Rey muerto, Rey puesto”, era la seva màxima cada cop que algú l’hi esmentava el rosari de noviets que intentaven ficar el nas al mig del caneló, però n’hi va haver un de més espavilat que hi va ficar alguna cosa mes que el nas i ja tenim a l’Herme prenyada amb dinou anys. Mai va dir de manera oficial el galifardeu que l’hi havia fet la criatura, però la meitat del poble apuntaven en Marçal, un xicot al que l’hi falta un bull. L’altre meitat s’inclinaven per un tal “pescailla” un pinta desaparegut, sempre ficat en merders de joc i apostes. Encara no se sap si va haver de marxar corrent del poble, perseguit per la banda del gitano o bé al assabentar-se del bombo de l’Herme, el fet es que, ja han passat cinc anys i ni la guàrdia civil sap on para. Tant sols mossèn Flavià sabia la veritat, però com l’hi va ser explicat en confessió doncs... s’enduria el secret amb ell a la tomba.

- Leo, deixa-ho estar, ja veus l’interès que té pels problemes del seu fill, desprès ja serà massa tard per adreçar el que s’ha torçat.

- Escolta bonica, potser no ets la més competent per parlar dels fills dels altres, et recordo que el teu encara no coneix a son pare i no se’m faria gens d’ estrany que ni tu ho sabessis. Apa, aneu totes dues a pastar fang o a buscar consol al bar, amorrades a l’ampolla, en realitat és el que millor sabeu fer.

- Baixa al carrer si tens sang a les venes i ens ho dius a la cara, foca.

- Que potser esteu sordes?. Tinc feina i ja he perdut massa temps parlant amb dues meuques.

La Juanita gastava un caràcter un pel rústic i esquerp, curosa amb tot lo seu i molt bregada en situacions humiliants i d’explotació , de petita va romandre interna en un col·legi de monges a Manresa aprenent a cops totes les tasques de la llar i als quinze anys sortí de l’escola per anar a servir  a Barcelona a casa d’un industrial tèxtil, casat amb una fleuma que en sa vida havia posat un peu a la cuina i molt menys tocar una escombra o drap de la pols. Venia de família benestant i gaudia menyspreant al servei, obligant-los a fer d’esclaus. En aquestes condicions les minyones l’hi duraven tot just unes setmanes, menys la Juanita, amb una forta personalitat i un fot-me-la a l’esquena que no tinc butxaques, les enganxades amb la senyora eren sonades, però com fent la feina, la Juanita era la millor, l’empipada no anava a més. També cal dir que l’afer que mantenia amb el senyor, consolant-lo quan la seva dona el feia fora de l’habitació per que tenia el període, ajudava molt a mantenir el lloc de treball. Van passar sis anys fent de formigueta, estalviant tots els diners que cobrava i quan l’hi semblà que ja en tenia prou d’aguantar la mal parida de la Senyora i les envestides del Senyor, que val a dir, cada cop eren més sovint, va fer la maleta i cap al poble que hi falta gent.

- Ja n’estem fins el monyo  del teu caràcter tant ranci. El dia que menys t’ho esperis, tindràs un disgust o una cara nova.

-  Ui, quina por, aneu amb compte no sortiu vosaltres dues escaldades, ja sabeu que us puc deixar sense pels a les aixelles amb un braç lligat a l’esquena i els ulls embenats.

- Hi hagi pau i harmonia, que som aquí quatre dies i no es el millor passar-ne dos barallant-se. Tu Juanita, estigues pels teus i no t’emmerdis en els problemes dels demés, i vosaltres dues, deixeu d’emprenyar i tocar el que no sona que sempre esteu ficades en embolics que us venen massa grans i ja teniu prou pena de ser com sou. Que qui està de pega amb els collons ensopega i lo vostre no te remei.

-  El que faltava per fer el complert , el guàrdia civil renegat  que ja no se’n recorda  dels seus orígens i sempre vol donar lliçons d’urbanitat. Au, ves passant, que et farà bé dormir la mona i potser  així recuperaràs la neurona que et queda. Anem tirant cap a la plaça, Herme, que amb una mica de sort veurem com sancionen al fill d’aquesta bruixa.

La Leo sempre ho acabava tot igual, girant cua i deixant als demés amb la paraula a la boca. Ja era ben encertat el mot que l’hi havien posat  les comares del poble. La mala pècora.   

                                          TOMEU

Sóc el cinquè de vuit germans, els quatre que em precedeixen, són nois i les tres que em segueixen, noies. Ens duem entre nosaltres catorze mesos i la procreació s’aturà per que amb l’últim part la nostra mare perdé la matriu i quasi bé la vida. De ben petits ens mancà la comunicació sonora amb els pares, sords tots dos com una paret, des de la més tendra infància, teníem un coneixement total del llenguatge per signes, tot i que amb el pare eren moltes les ocasions que no li calia gesticular, amb una sola mirada per damunt de les seves inseparables ulleres per llegir, ja sàbies què tocava fer. Era un home molt estricte amb tothom i sobre tot amb ell mateix i els seus descendents. La seva lleialtat envers els familiars i amics sempre havia estat la principal fita per viure honradament en una societat que, segons ell, de mica en mica anava perdent els seus valors tradicionals i per suposat, calia conservar-los . En el nostre tercer aniversari, observant el nostre tarannà  ja tenia clar, sense discussió possible, com ens guanyaríem  les garrofes en el futur. Així doncs en Jaume, el fill gran, Teologia, intern des dels deu anys en un seminari per fer-se capellà i amb el temps, els consells del pare (molt catòlic creient i practicant) i els seus contactes dins l’església, qui sap si arribaria a Bisbe o Canonge. Per sort o per  desgràcia en Jaume s’adonà que l’hi feien més patxoca les dones que les oracions, però va ser prou hàbil per saber portar les dues activitats en perfecta harmonia en una petita parròquia d’on havien fet fora al mossèn per no ser quins embolics amb unes plantes.

L’Albert, el segon, Periodisme. L’hi agradava xerrar pels colzes, a l’any i mig de vida ja escrivia perfectament el seu nom, els seus treballs de llengua i literatura a l’escola eren l’admiració de tot el professorat, a l’institut s’oferí per participar com a reporter i columnista a la revista de l’alumnat i en dos trimestres ja era el redactor en cap. I què dir del seu pas per la facultat de Ciències de la Informació, primer de la seva promoció, per descomptat. En fi, que el pare no va anar gens errat amb el seu dictamen. Actualment col·labora en tres diaris d’àmbit nacional i dues revistes setmanals.

En Xavier, el tercer, economista, certament tenia un do natural per administrar els diners dels altres sense arriscar mai els seus. La seva primera malifeta ja apuntava maneres, va saber enredar a tota la família, fins i tot a la tieta Amparo, casada de segones amb un terratinent de Guadalajara lleig i malparit però folrat de calés. Aprofitant els seus coneixements en el món financer, va invertir en un grup immobiliari que començava a cotitzar en borsa i certament, durant els sis primers mesos, tot varen ser beneficis, però el crac de la bombolla immobiliària enganxà de ple a tota la família i en especial al marit de la tieta Amparo que va ser en realitat qui més diners tenia invertits. Curiosament, en Xavier havia rescatat les seves accions feia tot just una setmana, sense perdre res i guanyant un bon grapat d’euros, servint-se d’informació privilegiada gràcies al seu càrrec com a gerent i  assessor financer d’un gran banc. Actualment és a la presó per no ser quins embolics amb uns plans de pensions.

En Guillem, el quart, aprofitant la seva vena artística, Belles Arts. De ben petit s’havia endut mes d’un mastegot per pintar les portes de casa i les parets dels veïns. Segons ell, un incomprès en la seva tasca per apropar la plasticitat i força de les seves obres al públic no iniciat en el art post- post modern, el cert es que ni ell comprenia gran part de la seva creació i, tret d’un parell de quadres i d’una escultura feta al inici de la curta però intensa carrera artística, despertà un cert interès de la crítica especialitzada. Suposem que l’abús de estupefaents i alcohol li minvaren la capacitat neuronal fins a deixar-lo en un estat gairebé vegetatiu. Sobretot la mare, plorà molt la seva absència, l’hi tenia una certa debilitat afectuosa per ser just el del mig. Era una dona que sempre buscava l’equilibri en tot el que realitzava i tenia una afició  quasi bé malaltissa per les puntes de coixí.

En el meu cas, el pare trigà una mica més per aclarir el meu futur.

-Ets un bala perduda, no tens dos dits de seny, ja tinc el pap ple de tanta ximpleria.- Eren les frases que més ressonaven a les meves orelles.

Tot d’una, un matí em despertà i amb llàgrimes als ulls m’etziba: -ja sé quin serà el teu paper dins la societat: la política-.

De fet, potser si que era el mes adient, donada la meva facilitat per canviar de bàndol segons em beneficiessin els resultats finals i per la meva manera de parlar molt i no dir res. La introducció dins d’un partit polític de tres síl·labes, l’hi he de agrair a un antic company d’institut anomenat “el ganzua”. Mai se li tancava cap porta i, gràcies al seu padrinatge, a mi tampoc. En aquest moments sóc secretari general del partit i amb forces possibilitats d’entrar al govern a les properes eleccions. És ben veritat que quan més tens més vols i jo, de moment,

no em canso d’acumular poder empenyent, trepitjant i mossegant a qui faci falta, tot és vàlid per arribar a la presidència.

Amb les noies el pare no va ser tant estricte, decidí el seu futur quan ja  tenien deu anys. Segons explicava als seus amics, les dones son més complexes pel sol fet de ser dones i se les ha de deixar la corretja llarga, per evitar mals majors.

La Mercè, Veterinària. La devoció que tenia pels animals l’hi mancava totalment per a les persones. Ja de ben petita la seva gran preocupació consistia a no aixafar cap formiga al caminar més que per les caigudes que patíem nosaltres intentant esquivar els insectes i patint esglais provocats pels seus crits d’alerta. La seva cambra la compartia amb un lloro, un conill, tres hàmsters, dues tortugues i un gat que semblava un tigre; ningú tret d’ella s’hi podia acostar a la bèstia tret que volguessis anar marcat una temporada. Actualment dirigeix una clínica veterinària a la part alta de la ciutat i l’hi va força bé.     

La Julieta, actriu. De ben petita els seus drames per qualsevol ximpleria ens  feien anar a tots de corcoll, les seves dramatitzacions eren tant bones que fins i tot les veïnes, primer es preocupaven i desprès aplaudien la interpretació. El seu pas per l’Institut del Teatre, com no podia ser d’altra manera, li serví per augmentar encara més la teatralitat dins i fora de l‘escenari i així assemblar-se a la seva deessa, la Núria Espert. 

I per últim ens queda la Paula. Què dir de la persona mes tendra i fràgil que hi deu haver al món. Sempre amb aspecte malaltís, blanca com la llet i prima com un secall, qualsevol cop era un blau segur i un viatge d’urgència al hospital per revisar que no hi hagués un os trencat. Va néixer amb osteogènesis imperfecta “ossos de vidre”, tot i la cura que en teníem tots, més d’un cop es veia al mig d’una batussa i això representava esbroncada dels pares i atonyinament general després de la visita a urgències. La seva vida consisteix en estar tancada a casa i ancorada en una cadira de rodes, vigilada a tota hora, amb l’esperança de trobar un remei per a la seva malaltia.     

CAP I POTA final

DIA NOVÈ:

La Dolors, als seus cinquanta-vuit anys, les havia vistes de tots colors. Als disset anys ja era mare, sense marit es clar. El pare de la criatura era el seu cunyat, un malparit gandul que no parava de mamar tot el sant dia. La nit del setze de novembre, aprofitant que es trobaven sols a casa, perquè la germana havia anat a fer guàrdia a l’hospital per vigilar al pare del gandul desprès que l’operessin d’una fractura del cap del fèmur (se l’havia trencat tornant de festa amb el seu fill), se l’hi va tirar a sobre i la violà dues vegades. Un cop acabà, l’amenaçà que si deia res a sa germana seria l’última cosa que faria, perquè les mataria a les dues. Així doncs, ja veus a la pobra Dolors aterrida i dolorida tant física com mentalment per aquell bordegàs. A mida que anaven passant els mesos es feia del tot impossible intentar amagar aquella panxa cada cop més grossa i poc abans de parir es va veure obligada a marxar de casa. No podia suportar més les cruels vexacions de tota la família, tractant-la de meuca i permissiva amb els homes. No sentí mai unes paraules de consol de la seva germana, per això anys després l’hi va escriure una carta on l’hi explicava tot i li feia saber que, s’ho creies o no, es fes a la idea que ja no tenia germana.

Era un nen preciós, tan sols el va poder veure uns instants, el metge i les infermeres estaven al corrent que aquella criatura aniria a parar a les mans d’uns pares adoptius i per no fer-la patir se’l van endur de seguida. Desprès d’una forta depressió que la va obligar a estar tancada en un centre psiquiàtric, el temps i una bona teràpia la van ajudar a superar la crisi, també hi va ajudar molt les atencions que rebia diàriament d’un vigilant de la segona planta, un xicot tímid anònim, però amb un gran cor, que va fer que la Dolors s’enamorés perdudament d’ell.

 Quan l’hi van donar l’alta, tots dos començaren una vida en comú dins d’un pis de quaranta metres i compartit amb un gos, un canari, una tortuga i una amalgama de hàmsters de tots els colors. La plena felicitat va durar fins el tercer mes. Un bon dia tornant de la feina se’l va trobar escarxofat a la butaca amb ulls de viciós i un somriure que no prometia res de bo. - Hem de parlar – va ser el primer que va sentir. Moments després es trobà tota nua, asseguda i lligada a una cadira, amb ell a davant insultant-la i pegant-li amb el drap de la cuina moll i masturbant-se de manera barroera. Quan ell es va dormir es va poder anar lliurant dels cordatges que la tenien clavada a la cadira i sortir corrents d’aquella casa acabant de vestir-se per l’escala plorant com una magdalena i preguntant-se  què havia fet malament. Acabà a una llar d’acollida per a dones maltractades i repetint-se que el seu nom era un fantàstic reflex de la seva persona.

La desesperació de la Berta anava “ in crescendo “ no trobava la maleïda documentació enlloc i per si això no fos prou, semblava que les coses de dins l’armariet havien estat remenades. Qui més podia estar interessat en aquestes rampoines ?

-        Cagu’n tot, no trobo res del que he vingut a buscar. I ara que                 l’hi dic jo a en Fabià ? No hi ha dret que hagi de resoldre jo les cagades d’ell. Vaig a trucar “ la Merche” a veure si em dona un cop de mà.

-        “Merche carinyo”, com estàs?

-        Be, però suposo que tu no gaire, trucant-me a aquestes hores intueixo que tornes a tenir problemes d’homes.

-        No es ben bé això, però... te’n recordes del “pajaru” aquell que em vas presentar al pub?.

-        No, perquè hauria de recordar-me’n? Fent una mica de memòria deuen sumar més de trenta els “maromos” que t’has agenciat gràcies als meus contactes.

-        Que n’ets de desagradable quan vols. L’últim es el que m’interessa. un tal Conrad. Bé, se suposa que es diu així, és tal com el vas anomenar quan me’l presentaves.

-        Conrad dius?. Ah si, aquell “capullo” venedor d’enciclopèdies que despullat semblava un trípode.

-        Venedor d’enciclopèdies!!. O sigui que això que estava  farcit  de diners era mentida.

-        Si està podrit de diners o no, no es cosa meva. Ja vas saber desplegar totes les teves armes seductores per endurte’l aquella mateixa nit, deixant amb tres pams de nas a més d’una amiga nostra, sense poder tastar aquell diamant en brut.

-        Però, si era per una bona causa. Ja saps la situació en que es troba la clínica i en concret el meu germanastre. Necessitem urgentment una suma considerable de diners per poder fer front a la indemnització que ens reclamen els hereus de la vella aquella que es va morir. No puc creure que tu, la meva millor amiga, em fessis això.

-        Mira bonica, al teu germanastre l’hi tenia guardada i l’única manera d’enganxar-lo era utilitzant-te, o potser creus que vaig quedar satisfeta amb l’operació que ell em va fer? Vull que sàpigues que jo també vaig estar temptada de denunciar-lo, però em va frenar la nostra amistat. He passat tanta vergonya, mirar-me al mirall dia rera dia i veure un pit més amunt que l’altre i ja ni t’imagines la quantitat de diners que m’he hagut de gastar per treure’m el pel del cos, cosa que també l’hi he d’agrair al teu estimat germanastre. Em va posar unes hormones en mal estat. Així doncs, ara ja saps que totes les desgràcies que l’hi passin, per a mi seran poques.

-        Ho sento carinyo, no en sabia de la missa la meitat, però m’has fet una bona putada.

-        A tu no reina, a l’imbècil d’en Fabià. Per malament que es posin les coses i això és el que desitjo, tu sempre tindràs un plat de llenties aquí a casa. I ara t’he de deixar que estan trucant a la porta. Petonets.

-        I ara que faig jo? L’hi explico tot en Fabià o em faig fonedissa i desapareix-ho per sempre? De fet els problemes de la clínica no són els meus problemes, el meu nom no consta enlloc i sempre m’ha dit que jo estava únicament de comparsa, que de cobrar alguna cosa potser seria quan hi haguessin beneficis i que les decisions eren cosa d’ell, que per això era el metge.

Mentrestant la Dolors anava de dret a veure en Conrad o en Manuel. L’intrigava saber qui carai era aquell individu i esbrinar el trencaclosques que l’havia dut a parar dins aquella clínica.
La tenia molt alterada i, afeccionada com era a les novel·les policíaques, s’havia convertit en tot un repte esbrinar la veritat, tota la veritat i res més que la veritat.

Va entrar dins l’habitació com un cavall desbocat , però... Sorpresa! El malalt no hi era. Va revisar el lavabo, l’armari, sota el llit, però res havia desaparegut. Sortí ràpidament al passadís a veure si al senyor l’hi havia donat per sortir a passejar per la planta. Recordava que l’últim cop que el va veure ja es trobava força espavilat, però... ni rastre. Es dirigí ràpidament cap a l’ascensor per poder fer una ullada pels quiròfans, potser l’havien traslladat per fer-li més proves o directament l’autòpsia, que amb el Dr. Fabià mai se sabia com podien acabar les coses.

En Manuel, el gran desaparegut, es trobava just dues habitacions mes enllà de la seva, apoltronat  damunt d’un sofà i contemplant a una noia que dormia innocentment .

L’esglai que va tenir la noia quan es va despertar i es trobà davant  un individu que no coneixia i la mirava amb uns ulls com a plats, quasi be li costa un infart.

-        Qui és vostè ?. que carai hi està fent aquí dins?.

-        No, si us plau, no voldria pas molestar-te, soc un pacient com tu i com que m’avorria he sortit a passejar, m’he trobat la porta mig entornada, t’he vist i m’has semblat un àngel fent la becaina, així que m’he decidit a entrar per contemplar-te. Però si faig nosa m’en vaig de seguida, eh?.

-        No, disculpi, però es que m’he espantat, no esperava trobar-me ningú aquí dins. Però segui, segui, que la farem petar una estona, jo també estic més avorrida que una ostra. Em dic Abigail. I vostè ?.

-        Doncs m’alegra que em facis aquesta pregunta. No n’estic del tot segur encara, els uns em diuen Brauli i els altres Conrad, però si vols que et digui la veritat a mi no em sona ni l’un ni l’altre. M’han tancat aquí dins per canviar-me el cos. Segons el metge, vaig tenir un accident esgarrifós i l’únic que s’en va salvar va ser el cervell. El cas es que no encerto a recordar-me’n de res i a mida que van passant els dies m’apareixen imatges com a “flashos”  viscuts anteriorment però que no tenen cap connexió amb el que m’ han explicat fins ara. Així doncs estic fet un cagadubtes. I tu, per què ets aquí ?.

-        Em fa una mica de vergonya explicar-ho. Comparat amb lo seu es una insignificança.

-        Vinga dona, ja veus que a mi a aquestes alçades ja no em pot sorprendre res.

-        Doncs per una liposucció a la panxa i a les natges. Volia estar més atractiva per al meu xicot, però sembla que tot plegat s’ha complicat una mica i se m’han endut un tros de matriu junt amb el greix. Segons el metge sembla que es bastant freqüent que això passi, però ni jo ni els meus pares no ens ho acabem de creure i ara estant parlant amb el seu advocat per saber que es pot fer en un cas com aquest i a qui se li poden demanar responsabilitats.

-        Valguem Deu, quina cagada. N’hi ha per agafar els metges i la clínica, fer un farcell i calar-hi foc a tot plegat.

-        Si, de fet ja hi havia pensat en un bon escarment, però estic sense forces ni ganes de posar en pràctica cap maquinació. De moment tant sols espero recuperar-me el més aviat possible per poder sortir d’aquí dins.

-        Quant et sentis millor, avisa’m. T’ajudaré en tot el que pugui per fotre a tots aquests ”matarifes”. Ara mira de descansar una mica que ja m’encarrego jo de vetllar que no se t’acosti ningú.

Tot just deu minuts abans, havia fet la seva entrada dins la clínica de manera sigilosa la “Merche”, amb la ferma idea d’endur-se en Conrad, estigués com estigués. Aquella mutació de la natura de vint-i-llargs centímetres mal contats, no es podia permetre que es malaguanyes a les mans d’aquella lloca de la Berta i pitjor encara a les grapes del seu germà. Eren ben bé capaços de tenir-lo tancat dins d’aquell hospital fins l’hora de la jubilació i, qui millor que ella per treure’n un bon profit. De fet matava dos pardals d’un tret. Per un costat feia desaparèixer la suposada font d’ingressos per arreglar els problemes jurídics dels germans Recollit i per l’altre es quedava ella amb aquell fenomen. Cada cop que hi pensava li queia la baba.

Ho tenia tot molt ben planejat, duia una motxilla esportiva amb roba i sabates d’home, sabia que en Conrad estaria vestit amb aquelles bates tan horroroses i si intentava sortir amb ell amb aquella indumentària estava segura que hi hauria problemes. Ella també havia escollit el seu vestuari de manera molt acurada, prescindint de colors massa lluents i peces gaire ajustades, vaja, segons ella, el perfecte uniforme per anar d’enterrament. Obrí la porta de l’escala d’emergència i es trobà davant d’un passadís amb un grapat de portes, totes iguals, - i ara què? on se suposa que puc trobar aquell brètol?-. Tot just girà el cap a la dreta i el va veure, sortint d’uns dels lavabos de la planta. El malparit tenia un aspecte esplèndid, una mica despentinat i sense afaitar però se li notava el bony que feia l’aparell per sota de la bata.

-        Xist, xist, Conrad. Que em recordes?. Soc la “Merche”, l’amiga íntima de la Berta. Ens vàrem conèixer al meu pub .

-        Ostia, em sembla que si, fa un parell de dies em va venir un record amb l’imatge  força clara del teu rostre i els teus pits, l’un més amunt que l’altre. El cas es que no sabia on ubicar-ho.

-        Si, bé, el fet es que no m’he desplaçat fins aquí per dissipar-te els dubtes mentals. He vingut per segrestar-te legalment i sortir el més aviat possible d’aquest antre. T’he portat roba per que puguis canviar-te i no s’en adonin que fotem al camp. Vinga, entrem al lavabo i anem per feina, que es tard i vol ploure.

Uns minuts després sortien per la porta principal agafats del bracet, ningú s’hi fixà en una parella d’enamorats, tret de la Dolors. Es trobava asseguda en un banc del jardí que hi havia  davant la clínica, encara estava lligant caps quan els va veure sortir. Ves per on, la solució a tots els dubtes li arribava com caiguda del cel. A ella era el primer cop que la veia i l’imatge d’ell totalment canviada, amb aquell vestit de roba bona, l’hi esqueia d’allò mes bé, estava “guapo” i tot .

-        Ep, parelleta! Que tindríeu un moment?

-        Merda!, la Dolors. Adéu a les nostres esperances de marxar dissimuladament.

-        Qui cony és la bruixa aquesta?

-        “Merche”, et presento la Dolors, la meva infermera particular. Dolors, et presento la “Merche”, una molt bona amiga meva.

-        Encantada. Veig que teniu una mica de pressa.

-        Bé, en realitat fem tard al sastre.

-        Tant sols us robaré uns minuts. Voldria, si és possible, que em féssiu cinc cèntims de tota aquesta història.

-        D’acord, però pel mateix preu podríem anar a seure dins d’un bar prenent un bon cafè. Estic defallint per moments, aquest mati s’han oblidat de servir els esmorzars com de costum i tinc unes ganes boges de perdre de vista l’hospital.

Tots tres van fer cap a una cafeteria a dos carrers de la clínica. El silenci es va fer present durant tot el camí.

Varen escollir una taula del racó lluny del xivarri i les presses de la barra, eren tot just dos quarts de deu, hora punta dels oficinistes i funcionaris de la zona.

Va ser la “Merche” qui trencà el gel.

-        Tota la culpa d’aquesta macabra història, com ja deus suposar, la té el malparit d’en Fabià que, per fer front a les denúncies que ha anat acumulant gràcies a la seva incompetència, implicà a sa germana la Berta, perquè fes de puta i enganxés al primer ignorant amb calés que l’hi rigués les gràcies. La Berta es molt bona nana però, per desgràcia, una mica curteta i de la missa en sabia la meitat. Així doncs, amb la meva inestimable ajuda, l’hi vam encolomar el pringat aquest, que de cervell no va sobrat però gasta un mànec que no te desperdici i a sobre el sap utilitzar amb molta perícia.

També et preguntaràs perquè m’hi he ficat jo de merda fins al coll. La raó es ben simple, soc una de les desgraciades que van caure a les grapes del Dr. Recollit i com que vaig quedar tant contenta dels resultats, vaig jurar que em venjaria. D’això ja fa uns quants anys, però jo sé esperar.

-        Que els hi poso?. Preguntà un sac de greix, vestit amb una camisa que feia una eternitat que havia deixat de ser blanca, els botons a punt de rebentar contenint un aparent embaràs de tretze mesos i uns pantalons amb l’aspecte de tenir vida pròpia que queien fins a terra amb el voraviu estripat . El seu pentinat esgarrifós amb la clenxa a ran d’orella per tapar una alopecia força avançada i uns ulls de mirada morta li donaven un caire d’autosuficiència, el conjunt era realment patètic.

Tots tres es van quedar trasbalsats davant d’aquella criatura treta d’un conte de terror i sense poder articular paraula.

-        Vinga collonera, que tinc feina!

-         Que siguin dos cafès i un te amb llimona.

-        “Dos solos y un Inglés con citro”. Va cridar tot just des de la taula cap a la barra.

-        “Maaaarchando”. Fou la resposta.

-        Valgue’m Deu, quins crits, si ho fa sempre, el més probable és que es quedi sense veu i els que estiguin pel seu costat, sense oïda. Bé, agafant el fil d’abans, tota aquesta història m’ha anat de pebrots per ensorrar d’una vegada per totes en Fabià i de passada baixar-li els fums a la Berta, per que últimament no hi havia ni Deu que l’aguantés, des de que l’hi van refer el cos, afortunada ella, que no fos sa germà qui s’encarregués de l’operació , era un continu allà al pub que ens refregues per la cara , que a ella totes l’hi ponien.

-        Caram, caram, ja van sortint els draps bruts. Oi que em perdonareu, he d’anar a canviar l’aigua a les olives.

-        I tant. El lavabo deu estar al fons a la dreta, com sempre.

-        El que no entenc, es que una dona com tu s’hagi pogut embolicar amb una desfeta humana com aquesta.

-        Mira reina, suposo que el deus haver vist despullat i que consti que d’homes n’he conegut uns quants, però un mànec com el d’ell, no n’he vist mai cap en tota la meva vida. Així es que, abans de que es panseixi, ja procuraré treure-li el màxim rendiment possible.

-        Ja veig que tot s’acaba de la mateixa manera, sexe, sexe i sexe. Em feu fàstic.

-        Ai Dolors, filla meva. Sembla que baixis del hort. No tot és sexe, també existeixen els beneficis econòmics i el “paio” aquest, pot ser com una mina d’or. Ni t’imagines el que arribaran a pagar totes les meves amigues, per estar una estoneta amb ell. I ara si no et sap greu, preferiria que ja no hi fossis quant torni. Molt de gust de conèixer-te. Si mai necessites res aquí tens una targeta amb l’adreça del meu pub. Adéu bonica.

-        Adéu, a reveure i gràcies per desfer-me els dubtes que tenia sobre aquest cas. N’hi ha per llogar-hi cadires. Adéu.

Minuts desprès. En Manuel i la Merche, agafats del bracet van anar fent via cap al cau, on el Manuel seria presentat en societat  aquella mateixa nit, per començar el més aviat possible la feina de gigoló.

De la Berta, no s’en va sentir res més. Segons males llengües es va fer fonedissa just abans de que entressin els mossos dins la clínica per endur-se amb un requeriment judicial el Doctor Fabià Recollit i precintar la clínica fins a nou avís.

A la Dolors li va tocar la loteria, es va comprar una masia al Solsonès i ara es la mestressa d’una casa de colònies per escoles.

CAP I POTA dia vuitè

DIA VUITÈ :

La Berta, el Dr. Fabià i la senyoreta Dolors varen anar fins la sala de juntes, per estudiar noves estratègies, donat que el pacient se’ls hi estava espavilant massa de pressa  pel seu gust i podria complicar les coses que amb tanta cura tenien planejades.

Un parell d’anys enrera la Berta, que per aquells temps es deia Brauli, i el seu germanastre el Dr. Fabià, muntaren la clínica Estètic Total, per donar un servei de cirurgia estètica a tota la comunitat de milionaris amics del pare, el senyor Juan Recollit de la Montera, insigne Notari de Girona i soci il·lustre de tots els bordells de la comarca, fins la nit que un ombra d’infart en companyia d’una senyoreta que podia ser la seva filla, el va fer sortir del local, per la porta del darrera amb total discreció . “Una clínica  por todo lo alto“, així es com l’hi van vendre al insigne Notario, per què aportés pràcticament tot el capital que feia falta per muntar la clínica,  amenaçant-lo  de fer córrer per tot el col·lectiu de jutges i advocats la seva patinada a la casa de barrets, si no accedia a afluixar la mosca.

  L’inaguració del centre fou un èxit, la flor i nata de la societat benestant es donà trobada a la festa, la concertació de visites per l’estudi d’eliminació de panxes contentes, engrandir pits, augmentar llavis i arreglar culets tant d’home com de dona, feien fregar-se les mans als principals accionistes de la clínica, imaginant uns ingressos semblants a les germanes Klopovitz. Però ves per on, que la flor al cul, de vegades es torna un cactus i per culpa dels llavis de la Marquesa de Vegaterrones i Almívar, tot es va torçar, la pobra dona en lloc de llavis hi tenia un parell de ratlles fetes amb tiralínies i tota la vida havia envejat aquells morros molsuts de les models i algunes artistes de cine. Tant sols va mancar una petita empenta, perquè als seus setanta cinc anys es decidís a operar-se, al cap i a la fi mai es massa tard perquè les mans del home ens arregli el què Deu no ens va donar. Desprès d’una setmana de haver passat per les mans d’en Fabià Recollit, enterraven a la Marquesa. A les dues hores de l’operació se li havia desfet l’excedent de silicona, taponant-li les artèries que regaven el cervell i deixant-la en estat vegetatiu. Les conseqüències no es van fer esperar. El mateix dia del sepeli els hi arribà una citació judicial acusant la clínica i al Dr. Recollit Ciurana, de negligència professional greu causant la mort d’una pacient. Encara van estar de sort, l’il·lustre Notari va remoure cel i terra posant en marxa tota la maquinària jurídica i d’amistats poderoses per enterrar l’assumpte i sortir- s’en el menys emmerdat possible. Van evitar el tancament de la clínica però no aconseguiren convèncer a la família de la difunta de que renunciessin a la suculenta indemnització.

Degut al problema, el distanciament entre pare i fills encara és va fer més gran – “mis hijos para mi, ya no existen” – sentencià el Sr. Notario en el moment de redactar un nou testament deixant com a principal beneficiari a la mestressa del” Jardin de las Delicias” famosa casa de putes de la comarca on hi va tenir l’esglai, i així obligant en Fabià i la Berta a buscar un pardalet carregat de diners per poder fer front a les despeses que s’els hi venien a sobre.

-        No sé, si vam jutjar massa a la lleugera a aquest paio. Semblava més tontet quan ens vàrem decidir per ell.

-        Si, digues-m’ho a mi, que ja em volia fotre la mà a sobre, desprès de baixar-li la dosi de barbitúrics.

-        Ui! Si que ens ha sortit delicat el drap de la cuina. De fet, des de que et vaig operar estàs perseguint tot el que porta pantalons i es belluga.

-        Si seràs malparit, gràcies a mi tens l’oportunitat  de desempallegar-te del deute i evitar la presó, desgraciat de merda. I no vas ser tu precisament qui en va operar.

-        No et passis ni un gram més , que te’l mesuro eh, malapécora.

-        N’hi ha per llogar-hi cadires. On s’ha vist que un metge i un transsexual, que, a sobre son germanastres es posin a discutir i insultar-se, sense aportar cap solució al greu problema que tenen al damunt. Hem de començar a centrar-nos perquè el pacient s’està recuperant ràpidament i ja es fa sospitós tenir-lo drogat tant de temps. O sigui que, a treballar, ja en tinc prou de tanta poca soltada.

-        Ep! Mestressa, que precisament l’hem llogada, perquè faci una mica el paripé i no perquè ens foti la bronca.

-        Doncs sabeu que us dic macos? Us en podeu anar a fer punyetes tots dos i la clínica us la fiqueu allà on l’esquena perd el seu nom. Adéu.

-        Només ens faltava la “sargento” aquesta. Au, anem passant a veure si ja s’ha despertat el nostre salvador, i tu sigues una mica més carinyosa amb ell a veure si així podem accedir abans als seus comptes bancaris, que tenir-lo aquí dins sense fotre brot val una pasta.

Sembla que això de que volia dormir s’ho han empassat , ja fa una bona estona que no ve ningú a emprenyar tot i que per un moment he vist la bruixa aturada aquí davant, remugant no sé què d’incompetents i farsants, que tot i ser un mal educat no es mereix això que l’hi estant fent i que ara mateix l’hi ho explicaré tot. Però suposo que s’ho ha pensat dues vegades perquè l’he perduda d’oïda i de vista en un moment. Una de les coses que em te despistat, ara que sembla que el meu cervell comença a coordinar millor, és quina mena de cirurgia han fet servir, perquè no aprecio cap cicatriu al voltant del meu cap i en teoria hi hauria d’haver un cosit que t’hi cagas. A la que aparegui per aquí el torturador en cap l’hi ho preguntaré, mentrestant seguiré intentant esbrinar com carai he arribat fins aquí, perquè mira que he estat barrinant, però no em quadra res, de fet les estonetes que em quedo passant figues, tinc uns somnis força estranys, em veig a mi mateix amb un catàleg a la mà i fent visites per les cases, explicant no sé que d’una enciclopèdia a gent que em mira amb cara de fàstic o també a la barra d’un bar amb poca llum rodejat de individus vestits com jo i unes quantes fulanes servint begudes ensenyant els pits. Ostia, pensar en aquestes mosses m’està posant calent i despullat com estic si ara entra algú, potser s’endurà una sorpresa.

-        Hola rei. Que ja estàs desp... Senyor! Quin bé de Deu. Això si que és un home.

-        Dona, tampoc n’hi ha per tant. Però veus..., al mirar-te ara als ulls, m’ha vingut com un flash i m’he recordat de que algú de la feina m’anomenava Rocco. Ara que, no se de què t’estranyes, precisament tu ja coneixies l’eina. Oi?

-        Si, més que res ha estat la sorpresa de la teva recuperació i el temps que feia que no podia gaudir de tant agradable visió.

-        Doncs per mi, no t’hi estiguis i llençat de cap a la luxúria desenfrenada i sense límits, que tenim temps i ganes per seguir fil per randa els capítols del Kamasutra.

-        Ara no és ben bé el moment més adequat per aquestes frivolitats, temps tindrem per omplir-nos de plaer, però ara he vingut a parlar de coses molt serioses i que no tenen espera. Veuràs, es tracta de que la teva estada aquí a aquesta clínica ,tots els tractaments que s’han realitzat per salvar-te la vida han generat i estan generant unes despeses que fins ara he estat jo qui hi feia front amb els meus estalvis, però ha arribat el moment que els recursos econòmics han tocat fons i no puc seguir costejant tot això. Així es que necessito que em diguis els teus comptes bancaris i m’hi autoritzis a poder disposar dels teus diners per poder seguir pagant les factures de la clínica i de la nostra casa, que encara tenim una hipoteca bastant substanciosa.     

-        En altre cosa no ho sé, però en saber com destrempar-me ets una especialista. Collons, no m’en recordo ni del meu nom i m’estàs demanant informació bancària per utilitzar uns calés que hipotèticament, he de tenir disponibles. No se t’acut, que potser existirà alguna targeta de crèdit o llibreta d’estalvi amb el meu nom i el nom del banc estampats i ben visibles?

-        Tens raó, vida meva. Que tonta he estat de no pensar-hi abans i venir a atabalar-te en aquesta situació, sent  la teva millora el més important en aquests moments. Ara m’en hi vaig, a veure si ho puc deixar llest avui mateix.

-        No triguis, reina del meu cor, a veure si quant tornis podem practicar una mica de llatí.

La Berta deixà ràpidament l’habitació, vermella com un pebrot, la cosa va anar del canto d’un duro que no s’hi fica de peus a la galleda, fent preguntes estúpides sobre coses que, si fos en veritat la seva dona, ja hauria de saber, com quin era el seu nom complet, on vivia, si era casat o solter, si tenia fills i el més important de tot, si tenia forces diners, perquè no s’en sabia avenir del que podia passar si per un casual s’hagués confós de individu aquell divendres passat al pub de la seva amiga “Merche”, un altre transsexual com ell operat pel seu germà i no gaire content amb els resultats de l’operació i pel que semblava amb ganes de venjança. Perquè va ser ella, la “Merche”, qui l’hi havia presentat. Insistint molt en que a sobre d’estar ben calçat, estava folrat de pasta i de que era una pressa fàcil, d’aquells babaus que amb quatre tonteries te l’emportes allà on vols. Ben dotat, si; prou que se n’havia adonat, però... els diners, encara estava per esbrinar.

Es dirigí a l’ascensor per baixar al sotan. Junt a la sala de calderes hi havia una petita habitació dels mals endreços on hi havia anat a parar la roba i els efectes personals d’en Conrad. Potser hi trobaria la cartera i amb ella tota la documentació que tanta falta l’hi feia.

Mentre l’una baixava, l’altre pujava. La senyoreta Dolors no havia arribat a marxar de la clínica. Com que duia la mosca rera l’orella, començà pel seu compte una volta turística per totes les instal·lacions del centre, a veure si lligava caps i podia esbrinar per què tenien permanentment drogat aquell inpresentable, i ves per on, que el que anava buscant la Berta la Dolors ja ho havia trobat, una cartera de mà bruta i fastigosa. Va fer una ràpida ullada al seu interior i una forta bafarada l’obligà a recular. Per la pudor semblava que dins hi havia alguna cosa morta. Amb molt de compte i fàstic va anar traient les restes d’un entrepà embolicat amb paper de plata, que ves a saber el temps que feia que reposava allà dins, un parell de bolígrafs, un telèfon mòbil i un bitlleter ple de merda i amb una única trista targeta de crèdit caducada. El més sorprenent era el nom que hi havia escrit al carnet d’identitat: Manuel Martí i Conillera. Per què carai l’anomenaven Conrad, si no s’en deia. Què potser es varen confondre de persona o era tot un muntatge?.

CAP I POTA nova entrega

DIA SETÉ :

Estic ficat dins d’una peixera plena de cables connectats al meu cos i milers de llums que no s’aturen ni un moment. A fora, aconsegueixo veure un braç mecànic de color groc, em sembla que és el culpable de que estigui de cap per avall. De cop i volta la peixera gira noranta graus i torno a estar en posició horitzontal, els llums han deixat de bellugar-se i s’ha fet un silenci sepulcral, tot d’una se sent un soroll molt desagradable i torna a començar de nou. De cua d’ull veig una cabina encastada a la paret amb molt poca il·luminació, però la suficient per reconèixer el rostre del meu torturador el Dr. Recollit. El més agradable, és aquest pessigolleig constant a les puntes dels dits .

De sobte tot s’atura i la sala s’il·lumina totalment . D’uns altaveus ensorrats a la part de dalt de la cabina sona una veu que de moment no sé reconèixer. - Tranquil, tranquil,  tot seguit el traurem d’aquí , hem d’esperar uns minuts perquè es despressoritzi la sala.- Ves per on, que ja sé de qui és aquesta veueta tan amariconada , del malparit del Recollit.

-        Tranquil n’estaràs tu, cabró. Per què no t’hi fiques tu , dins d’aquesta peixera?

-        Valguem Deu, però quin vocabulari més groller que fa servir aquest senyor.

-        No pateixi pas, senyoreta Dolors, es ben bé normal una reacció com aquesta, després d’estar sotmès a tanta pressió durant tants dies.

-        Bé, si vostè ho diu Doctor, serà veritat, però es la primera vegada, en la meva dilatada carrera com infermera que em trobo amb un cas així de desagradable.

-        Ei!!, qui es la bruixa que tens al costat? Mala bèstia, que necessitaves ajuda per acabar-me els quartos? O potser m’esteu preparant per dur-me a l’altre barri i poder amagar el fracàs estrepitós que heu tingut amb mi?.

-        Miri Doctor, jo no aguanto més aquestes animalades. Deu del cel, que hagi de sentir com em diuen bruixa i després hauré de ser jo qui li netegi el cul quan se l’embruti.

-        Si us plau, senyoreta Dolors, no s’ho prengui així, ja veurà que poc a poc aquesta agressivitat anirà minvant i es tornarà tant dòcil com un be.

-        Creu-t’ho, desgraciat, ja en parlarem quan em pugui moure i et faci una cara nova i la monja aquesta que ni se m’acosti, o també rebrà.

-        Vinga, anem per feina, ara ja podem entrar i subministrar-li un tranquil·litzant, que ho esta demanant a crits.

Ja torno a ser a l’habitació de sempre, no se quan m’hi han portat però em noto molt més relaxat que abans, no sé què m’ha passat dins d’aquella sala, però tenia unes ganes boges de trencar coses i de fer mal com no n’havia tingut mai, deu ser aquella maleïda màquina.

Ves que curiós, ja puc moure els braços i les cames i girar el cap d’un costat a l’altre. Ondia, si aquí a la dreta tinc un altre llit i hi ha algú ajagut, sembla que sigui la Berta, he de mirar de no fer soroll no sigui que es desperti i tinguem problemes. Ara que la puc mirar amb deteniment , juraria que el seu germà també hi ha ficat les grapes al seu cos, perquè tal i com està ajaguda se l’hi aprecien uns pits massa perfectes desafiant la llei de la gravetat, uns llavis carnosos incitant a mossegar-los amb suavitat, uns pòmuls i un nas sense cap imperfecció..., vaja, un rostre tret de l’enciclopèdia dels canons de bellesa. L’únic  que no em quadra és aquest coll poc femení amb aquesta nou tan marcada, però en fi, ja se sap que la perfecció, ara per ara és impossible d’assolir. Ep, compte que tenim moviment, a veure si es desperta i trenca aquesta pau tan agradable. Res, un petit moviment de costat i... Collons, quin culet  mes harmoniós, massa perfecte.

Ara si que s’ha trencat la tranquil·litat, acaba d’aparèixer la bruixa per la porta i xiulant el Only You. Com es possible que reconegui la cançoneta de la tia aquesta i no m’en recordi del meu nom?.

-        Bona tarda senyor Conrad, ja esta una mica més tranquil?

-        Bona tarda senyora....

-        Dolors, em dic Dolors.

-        Dons si, una mica més tranquil i amb l’esperança de que aquesta tranquil·litat de que gaudeixo, duri força estona, Dolors.

-        Tant sols he vingut a saber si li calia alguna cosa, abans de que el visiti el massatgista.

-         Caram, massatgista i tot. Seria molt demanar que em portés un te sense sucre i amb unes gotetes de llet , si us plau?

-        Em permet el senyor que li suggereixi unes pastes fetes per les monges del convent de Santa Caterina?

-        Cony. Ja veig que es vostè de la broma, eh?

-        Miri senyor meu, si continua vostè amb aquesta actitud tan grollera i desconsiderada cap a mi, em veuré obligada a informar al Doctor.

-        Apa ves-hi i de passada que t’arregli una mica, que fots una pinta de bruixa escaldada que fas por.

-        Serà possible! Malparlat, apa i que et moqui la iaia.

-        Menys mal que ja ha fotut al camp i aprofitant que ens em quedat sols, tu i jo estimada Berta, podem celebrar que ja em puc moure bastant bé i tenir un “tête a tête” carnal per anar obrint boca.

-        No pot ser, amor meu, encara no et trobes recuperat del tot i no em perdonaria mai que poguessis tenir una recaiguda.

Ara mateix vaig a buscar al meu germà, vull que vegi la teva recuperació. Mua!.

Si serà mala pècora, em posa calent, em llença un petó a distància i s’en va corrents a buscar al Doctor Muerte.

-        Senyor Conrad, és fantàstica la seva recuperació.

-        Diga’m Brauli, cunyat. Apa, ja hi som tots.

-        Ben bé no ho som de cunyats, però ara no es el moment de formalitats, el més important en aquest moment ets tu i que en pocs dies, ja puguis realitzar qualsevol tasca física sense entrebancs.

-        Potser hauria d’estar mes content, per tal i com s’estan desenvolupant els aconteixements. Però no sé perquè, hi ha alguna cosa que fa pudor de florit.

-        A que et refereixes? Que potser dubtes de la nostra feina?.

-        No, no es ben be això estimada, però.... no se perquè patiu, si vosaltres mateixos esteu dient que tot es desenvolupa tal i com era d’esperar.

-         Això mateix, el fet es que, encara manca una mica de temps perquè vagis recuperant la memòria i una plena motricitat, fins i tot sexual, que ja m’ha dit la Berta que anaves buscant brega.

-        Home, tu diràs, desprès d’estar tancat durant tant de temps... perquè, quant fa que soc aquí?

-        Prou per estar millor i no suficient per donar-te l’alta.

-        Esplèndida evasiva nano. Podríeu sortir tots si us plau? Estic cansat i tinc ganes de dormir.

-        Cap problema, ara la senyoreta Dolors et posarà un sedant i podràs fer nones com un bebè.

-        Estic prou relaxat com per poder passar dels fàrmacs, així doncs aneu desfilant , que em puc transformar com la nena del exorcista i no sé pas si us agradarà.