TOMEU

Sóc el cinquè de vuit germans, els quatre que em precedeixen, són nois i les tres que em segueixen, noies. Ens duem entre nosaltres catorze mesos i la procreació s’aturà per que amb l’últim part la nostra mare perdé la matriu i quasi bé la vida. De ben petits ens mancà la comunicació sonora amb els pares, sords tots dos com una paret, des de la més tendra infància, teníem un coneixement total del llenguatge per signes, tot i que amb el pare eren moltes les ocasions que no li calia gesticular, amb una sola mirada per damunt de les seves inseparables ulleres per llegir, ja sàbies què tocava fer. Era un home molt estricte amb tothom i sobre tot amb ell mateix i els seus descendents. La seva lleialtat envers els familiars i amics sempre havia estat la principal fita per viure honradament en una societat que, segons ell, de mica en mica anava perdent els seus valors tradicionals i per suposat, calia conservar-los . En el nostre tercer aniversari, observant el nostre tarannà  ja tenia clar, sense discussió possible, com ens guanyaríem  les garrofes en el futur. Així doncs en Jaume, el fill gran, Teologia, intern des dels deu anys en un seminari per fer-se capellà i amb el temps, els consells del pare (molt catòlic creient i practicant) i els seus contactes dins l’església, qui sap si arribaria a Bisbe o Canonge. Per sort o per  desgràcia en Jaume s’adonà que l’hi feien més patxoca les dones que les oracions, però va ser prou hàbil per saber portar les dues activitats en perfecta harmonia en una petita parròquia d’on havien fet fora al mossèn per no ser quins embolics amb unes plantes.

L’Albert, el segon, Periodisme. L’hi agradava xerrar pels colzes, a l’any i mig de vida ja escrivia perfectament el seu nom, els seus treballs de llengua i literatura a l’escola eren l’admiració de tot el professorat, a l’institut s’oferí per participar com a reporter i columnista a la revista de l’alumnat i en dos trimestres ja era el redactor en cap. I què dir del seu pas per la facultat de Ciències de la Informació, primer de la seva promoció, per descomptat. En fi, que el pare no va anar gens errat amb el seu dictamen. Actualment col·labora en tres diaris d’àmbit nacional i dues revistes setmanals.

En Xavier, el tercer, economista, certament tenia un do natural per administrar els diners dels altres sense arriscar mai els seus. La seva primera malifeta ja apuntava maneres, va saber enredar a tota la família, fins i tot a la tieta Amparo, casada de segones amb un terratinent de Guadalajara lleig i malparit però folrat de calés. Aprofitant els seus coneixements en el món financer, va invertir en un grup immobiliari que començava a cotitzar en borsa i certament, durant els sis primers mesos, tot varen ser beneficis, però el crac de la bombolla immobiliària enganxà de ple a tota la família i en especial al marit de la tieta Amparo que va ser en realitat qui més diners tenia invertits. Curiosament, en Xavier havia rescatat les seves accions feia tot just una setmana, sense perdre res i guanyant un bon grapat d’euros, servint-se d’informació privilegiada gràcies al seu càrrec com a gerent i  assessor financer d’un gran banc. Actualment és a la presó per no ser quins embolics amb uns plans de pensions.

En Guillem, el quart, aprofitant la seva vena artística, Belles Arts. De ben petit s’havia endut mes d’un mastegot per pintar les portes de casa i les parets dels veïns. Segons ell, un incomprès en la seva tasca per apropar la plasticitat i força de les seves obres al públic no iniciat en el art post- post modern, el cert es que ni ell comprenia gran part de la seva creació i, tret d’un parell de quadres i d’una escultura feta al inici de la curta però intensa carrera artística, despertà un cert interès de la crítica especialitzada. Suposem que l’abús de estupefaents i alcohol li minvaren la capacitat neuronal fins a deixar-lo en un estat gairebé vegetatiu. Sobretot la mare, plorà molt la seva absència, l’hi tenia una certa debilitat afectuosa per ser just el del mig. Era una dona que sempre buscava l’equilibri en tot el que realitzava i tenia una afició  quasi bé malaltissa per les puntes de coixí.

En el meu cas, el pare trigà una mica més per aclarir el meu futur.

-Ets un bala perduda, no tens dos dits de seny, ja tinc el pap ple de tanta ximpleria.- Eren les frases que més ressonaven a les meves orelles.

Tot d’una, un matí em despertà i amb llàgrimes als ulls m’etziba: -ja sé quin serà el teu paper dins la societat: la política-.

De fet, potser si que era el mes adient, donada la meva facilitat per canviar de bàndol segons em beneficiessin els resultats finals i per la meva manera de parlar molt i no dir res. La introducció dins d’un partit polític de tres síl·labes, l’hi he de agrair a un antic company d’institut anomenat “el ganzua”. Mai se li tancava cap porta i, gràcies al seu padrinatge, a mi tampoc. En aquest moments sóc secretari general del partit i amb forces possibilitats d’entrar al govern a les properes eleccions. És ben veritat que quan més tens més vols i jo, de moment,

no em canso d’acumular poder empenyent, trepitjant i mossegant a qui faci falta, tot és vàlid per arribar a la presidència.

Amb les noies el pare no va ser tant estricte, decidí el seu futur quan ja  tenien deu anys. Segons explicava als seus amics, les dones son més complexes pel sol fet de ser dones i se les ha de deixar la corretja llarga, per evitar mals majors.

La Mercè, Veterinària. La devoció que tenia pels animals l’hi mancava totalment per a les persones. Ja de ben petita la seva gran preocupació consistia a no aixafar cap formiga al caminar més que per les caigudes que patíem nosaltres intentant esquivar els insectes i patint esglais provocats pels seus crits d’alerta. La seva cambra la compartia amb un lloro, un conill, tres hàmsters, dues tortugues i un gat que semblava un tigre; ningú tret d’ella s’hi podia acostar a la bèstia tret que volguessis anar marcat una temporada. Actualment dirigeix una clínica veterinària a la part alta de la ciutat i l’hi va força bé.     

La Julieta, actriu. De ben petita els seus drames per qualsevol ximpleria ens  feien anar a tots de corcoll, les seves dramatitzacions eren tant bones que fins i tot les veïnes, primer es preocupaven i desprès aplaudien la interpretació. El seu pas per l’Institut del Teatre, com no podia ser d’altra manera, li serví per augmentar encara més la teatralitat dins i fora de l‘escenari i així assemblar-se a la seva deessa, la Núria Espert. 

I per últim ens queda la Paula. Què dir de la persona mes tendra i fràgil que hi deu haver al món. Sempre amb aspecte malaltís, blanca com la llet i prima com un secall, qualsevol cop era un blau segur i un viatge d’urgència al hospital per revisar que no hi hagués un os trencat. Va néixer amb osteogènesis imperfecta “ossos de vidre”, tot i la cura que en teníem tots, més d’un cop es veia al mig d’una batussa i això representava esbroncada dels pares i atonyinament general després de la visita a urgències. La seva vida consisteix en estar tancada a casa i ancorada en una cadira de rodes, vigilada a tota hora, amb l’esperança de trobar un remei per a la seva malaltia.