CAP I POTA final

DIA NOVÈ:

La Dolors, als seus cinquanta-vuit anys, les havia vistes de tots colors. Als disset anys ja era mare, sense marit es clar. El pare de la criatura era el seu cunyat, un malparit gandul que no parava de mamar tot el sant dia. La nit del setze de novembre, aprofitant que es trobaven sols a casa, perquè la germana havia anat a fer guàrdia a l’hospital per vigilar al pare del gandul desprès que l’operessin d’una fractura del cap del fèmur (se l’havia trencat tornant de festa amb el seu fill), se l’hi va tirar a sobre i la violà dues vegades. Un cop acabà, l’amenaçà que si deia res a sa germana seria l’última cosa que faria, perquè les mataria a les dues. Així doncs, ja veus a la pobra Dolors aterrida i dolorida tant física com mentalment per aquell bordegàs. A mida que anaven passant els mesos es feia del tot impossible intentar amagar aquella panxa cada cop més grossa i poc abans de parir es va veure obligada a marxar de casa. No podia suportar més les cruels vexacions de tota la família, tractant-la de meuca i permissiva amb els homes. No sentí mai unes paraules de consol de la seva germana, per això anys després l’hi va escriure una carta on l’hi explicava tot i li feia saber que, s’ho creies o no, es fes a la idea que ja no tenia germana.

Era un nen preciós, tan sols el va poder veure uns instants, el metge i les infermeres estaven al corrent que aquella criatura aniria a parar a les mans d’uns pares adoptius i per no fer-la patir se’l van endur de seguida. Desprès d’una forta depressió que la va obligar a estar tancada en un centre psiquiàtric, el temps i una bona teràpia la van ajudar a superar la crisi, també hi va ajudar molt les atencions que rebia diàriament d’un vigilant de la segona planta, un xicot tímid anònim, però amb un gran cor, que va fer que la Dolors s’enamorés perdudament d’ell.

 Quan l’hi van donar l’alta, tots dos començaren una vida en comú dins d’un pis de quaranta metres i compartit amb un gos, un canari, una tortuga i una amalgama de hàmsters de tots els colors. La plena felicitat va durar fins el tercer mes. Un bon dia tornant de la feina se’l va trobar escarxofat a la butaca amb ulls de viciós i un somriure que no prometia res de bo. - Hem de parlar – va ser el primer que va sentir. Moments després es trobà tota nua, asseguda i lligada a una cadira, amb ell a davant insultant-la i pegant-li amb el drap de la cuina moll i masturbant-se de manera barroera. Quan ell es va dormir es va poder anar lliurant dels cordatges que la tenien clavada a la cadira i sortir corrents d’aquella casa acabant de vestir-se per l’escala plorant com una magdalena i preguntant-se  què havia fet malament. Acabà a una llar d’acollida per a dones maltractades i repetint-se que el seu nom era un fantàstic reflex de la seva persona.

La desesperació de la Berta anava “ in crescendo “ no trobava la maleïda documentació enlloc i per si això no fos prou, semblava que les coses de dins l’armariet havien estat remenades. Qui més podia estar interessat en aquestes rampoines ?

-        Cagu’n tot, no trobo res del que he vingut a buscar. I ara que                 l’hi dic jo a en Fabià ? No hi ha dret que hagi de resoldre jo les cagades d’ell. Vaig a trucar “ la Merche” a veure si em dona un cop de mà.

-        “Merche carinyo”, com estàs?

-        Be, però suposo que tu no gaire, trucant-me a aquestes hores intueixo que tornes a tenir problemes d’homes.

-        No es ben bé això, però... te’n recordes del “pajaru” aquell que em vas presentar al pub?.

-        No, perquè hauria de recordar-me’n? Fent una mica de memòria deuen sumar més de trenta els “maromos” que t’has agenciat gràcies als meus contactes.

-        Que n’ets de desagradable quan vols. L’últim es el que m’interessa. un tal Conrad. Bé, se suposa que es diu així, és tal com el vas anomenar quan me’l presentaves.

-        Conrad dius?. Ah si, aquell “capullo” venedor d’enciclopèdies que despullat semblava un trípode.

-        Venedor d’enciclopèdies!!. O sigui que això que estava  farcit  de diners era mentida.

-        Si està podrit de diners o no, no es cosa meva. Ja vas saber desplegar totes les teves armes seductores per endurte’l aquella mateixa nit, deixant amb tres pams de nas a més d’una amiga nostra, sense poder tastar aquell diamant en brut.

-        Però, si era per una bona causa. Ja saps la situació en que es troba la clínica i en concret el meu germanastre. Necessitem urgentment una suma considerable de diners per poder fer front a la indemnització que ens reclamen els hereus de la vella aquella que es va morir. No puc creure que tu, la meva millor amiga, em fessis això.

-        Mira bonica, al teu germanastre l’hi tenia guardada i l’única manera d’enganxar-lo era utilitzant-te, o potser creus que vaig quedar satisfeta amb l’operació que ell em va fer? Vull que sàpigues que jo també vaig estar temptada de denunciar-lo, però em va frenar la nostra amistat. He passat tanta vergonya, mirar-me al mirall dia rera dia i veure un pit més amunt que l’altre i ja ni t’imagines la quantitat de diners que m’he hagut de gastar per treure’m el pel del cos, cosa que també l’hi he d’agrair al teu estimat germanastre. Em va posar unes hormones en mal estat. Així doncs, ara ja saps que totes les desgràcies que l’hi passin, per a mi seran poques.

-        Ho sento carinyo, no en sabia de la missa la meitat, però m’has fet una bona putada.

-        A tu no reina, a l’imbècil d’en Fabià. Per malament que es posin les coses i això és el que desitjo, tu sempre tindràs un plat de llenties aquí a casa. I ara t’he de deixar que estan trucant a la porta. Petonets.

-        I ara que faig jo? L’hi explico tot en Fabià o em faig fonedissa i desapareix-ho per sempre? De fet els problemes de la clínica no són els meus problemes, el meu nom no consta enlloc i sempre m’ha dit que jo estava únicament de comparsa, que de cobrar alguna cosa potser seria quan hi haguessin beneficis i que les decisions eren cosa d’ell, que per això era el metge.

Mentrestant la Dolors anava de dret a veure en Conrad o en Manuel. L’intrigava saber qui carai era aquell individu i esbrinar el trencaclosques que l’havia dut a parar dins aquella clínica.
La tenia molt alterada i, afeccionada com era a les novel·les policíaques, s’havia convertit en tot un repte esbrinar la veritat, tota la veritat i res més que la veritat.

Va entrar dins l’habitació com un cavall desbocat , però... Sorpresa! El malalt no hi era. Va revisar el lavabo, l’armari, sota el llit, però res havia desaparegut. Sortí ràpidament al passadís a veure si al senyor l’hi havia donat per sortir a passejar per la planta. Recordava que l’últim cop que el va veure ja es trobava força espavilat, però... ni rastre. Es dirigí ràpidament cap a l’ascensor per poder fer una ullada pels quiròfans, potser l’havien traslladat per fer-li més proves o directament l’autòpsia, que amb el Dr. Fabià mai se sabia com podien acabar les coses.

En Manuel, el gran desaparegut, es trobava just dues habitacions mes enllà de la seva, apoltronat  damunt d’un sofà i contemplant a una noia que dormia innocentment .

L’esglai que va tenir la noia quan es va despertar i es trobà davant  un individu que no coneixia i la mirava amb uns ulls com a plats, quasi be li costa un infart.

-        Qui és vostè ?. que carai hi està fent aquí dins?.

-        No, si us plau, no voldria pas molestar-te, soc un pacient com tu i com que m’avorria he sortit a passejar, m’he trobat la porta mig entornada, t’he vist i m’has semblat un àngel fent la becaina, així que m’he decidit a entrar per contemplar-te. Però si faig nosa m’en vaig de seguida, eh?.

-        No, disculpi, però es que m’he espantat, no esperava trobar-me ningú aquí dins. Però segui, segui, que la farem petar una estona, jo també estic més avorrida que una ostra. Em dic Abigail. I vostè ?.

-        Doncs m’alegra que em facis aquesta pregunta. No n’estic del tot segur encara, els uns em diuen Brauli i els altres Conrad, però si vols que et digui la veritat a mi no em sona ni l’un ni l’altre. M’han tancat aquí dins per canviar-me el cos. Segons el metge, vaig tenir un accident esgarrifós i l’únic que s’en va salvar va ser el cervell. El cas es que no encerto a recordar-me’n de res i a mida que van passant els dies m’apareixen imatges com a “flashos”  viscuts anteriorment però que no tenen cap connexió amb el que m’ han explicat fins ara. Així doncs estic fet un cagadubtes. I tu, per què ets aquí ?.

-        Em fa una mica de vergonya explicar-ho. Comparat amb lo seu es una insignificança.

-        Vinga dona, ja veus que a mi a aquestes alçades ja no em pot sorprendre res.

-        Doncs per una liposucció a la panxa i a les natges. Volia estar més atractiva per al meu xicot, però sembla que tot plegat s’ha complicat una mica i se m’han endut un tros de matriu junt amb el greix. Segons el metge sembla que es bastant freqüent que això passi, però ni jo ni els meus pares no ens ho acabem de creure i ara estant parlant amb el seu advocat per saber que es pot fer en un cas com aquest i a qui se li poden demanar responsabilitats.

-        Valguem Deu, quina cagada. N’hi ha per agafar els metges i la clínica, fer un farcell i calar-hi foc a tot plegat.

-        Si, de fet ja hi havia pensat en un bon escarment, però estic sense forces ni ganes de posar en pràctica cap maquinació. De moment tant sols espero recuperar-me el més aviat possible per poder sortir d’aquí dins.

-        Quant et sentis millor, avisa’m. T’ajudaré en tot el que pugui per fotre a tots aquests ”matarifes”. Ara mira de descansar una mica que ja m’encarrego jo de vetllar que no se t’acosti ningú.

Tot just deu minuts abans, havia fet la seva entrada dins la clínica de manera sigilosa la “Merche”, amb la ferma idea d’endur-se en Conrad, estigués com estigués. Aquella mutació de la natura de vint-i-llargs centímetres mal contats, no es podia permetre que es malaguanyes a les mans d’aquella lloca de la Berta i pitjor encara a les grapes del seu germà. Eren ben bé capaços de tenir-lo tancat dins d’aquell hospital fins l’hora de la jubilació i, qui millor que ella per treure’n un bon profit. De fet matava dos pardals d’un tret. Per un costat feia desaparèixer la suposada font d’ingressos per arreglar els problemes jurídics dels germans Recollit i per l’altre es quedava ella amb aquell fenomen. Cada cop que hi pensava li queia la baba.

Ho tenia tot molt ben planejat, duia una motxilla esportiva amb roba i sabates d’home, sabia que en Conrad estaria vestit amb aquelles bates tan horroroses i si intentava sortir amb ell amb aquella indumentària estava segura que hi hauria problemes. Ella també havia escollit el seu vestuari de manera molt acurada, prescindint de colors massa lluents i peces gaire ajustades, vaja, segons ella, el perfecte uniforme per anar d’enterrament. Obrí la porta de l’escala d’emergència i es trobà davant d’un passadís amb un grapat de portes, totes iguals, - i ara què? on se suposa que puc trobar aquell brètol?-. Tot just girà el cap a la dreta i el va veure, sortint d’uns dels lavabos de la planta. El malparit tenia un aspecte esplèndid, una mica despentinat i sense afaitar però se li notava el bony que feia l’aparell per sota de la bata.

-        Xist, xist, Conrad. Que em recordes?. Soc la “Merche”, l’amiga íntima de la Berta. Ens vàrem conèixer al meu pub .

-        Ostia, em sembla que si, fa un parell de dies em va venir un record amb l’imatge  força clara del teu rostre i els teus pits, l’un més amunt que l’altre. El cas es que no sabia on ubicar-ho.

-        Si, bé, el fet es que no m’he desplaçat fins aquí per dissipar-te els dubtes mentals. He vingut per segrestar-te legalment i sortir el més aviat possible d’aquest antre. T’he portat roba per que puguis canviar-te i no s’en adonin que fotem al camp. Vinga, entrem al lavabo i anem per feina, que es tard i vol ploure.

Uns minuts després sortien per la porta principal agafats del bracet, ningú s’hi fixà en una parella d’enamorats, tret de la Dolors. Es trobava asseguda en un banc del jardí que hi havia  davant la clínica, encara estava lligant caps quan els va veure sortir. Ves per on, la solució a tots els dubtes li arribava com caiguda del cel. A ella era el primer cop que la veia i l’imatge d’ell totalment canviada, amb aquell vestit de roba bona, l’hi esqueia d’allò mes bé, estava “guapo” i tot .

-        Ep, parelleta! Que tindríeu un moment?

-        Merda!, la Dolors. Adéu a les nostres esperances de marxar dissimuladament.

-        Qui cony és la bruixa aquesta?

-        “Merche”, et presento la Dolors, la meva infermera particular. Dolors, et presento la “Merche”, una molt bona amiga meva.

-        Encantada. Veig que teniu una mica de pressa.

-        Bé, en realitat fem tard al sastre.

-        Tant sols us robaré uns minuts. Voldria, si és possible, que em féssiu cinc cèntims de tota aquesta història.

-        D’acord, però pel mateix preu podríem anar a seure dins d’un bar prenent un bon cafè. Estic defallint per moments, aquest mati s’han oblidat de servir els esmorzars com de costum i tinc unes ganes boges de perdre de vista l’hospital.

Tots tres van fer cap a una cafeteria a dos carrers de la clínica. El silenci es va fer present durant tot el camí.

Varen escollir una taula del racó lluny del xivarri i les presses de la barra, eren tot just dos quarts de deu, hora punta dels oficinistes i funcionaris de la zona.

Va ser la “Merche” qui trencà el gel.

-        Tota la culpa d’aquesta macabra història, com ja deus suposar, la té el malparit d’en Fabià que, per fer front a les denúncies que ha anat acumulant gràcies a la seva incompetència, implicà a sa germana la Berta, perquè fes de puta i enganxés al primer ignorant amb calés que l’hi rigués les gràcies. La Berta es molt bona nana però, per desgràcia, una mica curteta i de la missa en sabia la meitat. Així doncs, amb la meva inestimable ajuda, l’hi vam encolomar el pringat aquest, que de cervell no va sobrat però gasta un mànec que no te desperdici i a sobre el sap utilitzar amb molta perícia.

També et preguntaràs perquè m’hi he ficat jo de merda fins al coll. La raó es ben simple, soc una de les desgraciades que van caure a les grapes del Dr. Recollit i com que vaig quedar tant contenta dels resultats, vaig jurar que em venjaria. D’això ja fa uns quants anys, però jo sé esperar.

-        Que els hi poso?. Preguntà un sac de greix, vestit amb una camisa que feia una eternitat que havia deixat de ser blanca, els botons a punt de rebentar contenint un aparent embaràs de tretze mesos i uns pantalons amb l’aspecte de tenir vida pròpia que queien fins a terra amb el voraviu estripat . El seu pentinat esgarrifós amb la clenxa a ran d’orella per tapar una alopecia força avançada i uns ulls de mirada morta li donaven un caire d’autosuficiència, el conjunt era realment patètic.

Tots tres es van quedar trasbalsats davant d’aquella criatura treta d’un conte de terror i sense poder articular paraula.

-        Vinga collonera, que tinc feina!

-         Que siguin dos cafès i un te amb llimona.

-        “Dos solos y un Inglés con citro”. Va cridar tot just des de la taula cap a la barra.

-        “Maaaarchando”. Fou la resposta.

-        Valgue’m Deu, quins crits, si ho fa sempre, el més probable és que es quedi sense veu i els que estiguin pel seu costat, sense oïda. Bé, agafant el fil d’abans, tota aquesta història m’ha anat de pebrots per ensorrar d’una vegada per totes en Fabià i de passada baixar-li els fums a la Berta, per que últimament no hi havia ni Deu que l’aguantés, des de que l’hi van refer el cos, afortunada ella, que no fos sa germà qui s’encarregués de l’operació , era un continu allà al pub que ens refregues per la cara , que a ella totes l’hi ponien.

-        Caram, caram, ja van sortint els draps bruts. Oi que em perdonareu, he d’anar a canviar l’aigua a les olives.

-        I tant. El lavabo deu estar al fons a la dreta, com sempre.

-        El que no entenc, es que una dona com tu s’hagi pogut embolicar amb una desfeta humana com aquesta.

-        Mira reina, suposo que el deus haver vist despullat i que consti que d’homes n’he conegut uns quants, però un mànec com el d’ell, no n’he vist mai cap en tota la meva vida. Així es que, abans de que es panseixi, ja procuraré treure-li el màxim rendiment possible.

-        Ja veig que tot s’acaba de la mateixa manera, sexe, sexe i sexe. Em feu fàstic.

-        Ai Dolors, filla meva. Sembla que baixis del hort. No tot és sexe, també existeixen els beneficis econòmics i el “paio” aquest, pot ser com una mina d’or. Ni t’imagines el que arribaran a pagar totes les meves amigues, per estar una estoneta amb ell. I ara si no et sap greu, preferiria que ja no hi fossis quant torni. Molt de gust de conèixer-te. Si mai necessites res aquí tens una targeta amb l’adreça del meu pub. Adéu bonica.

-        Adéu, a reveure i gràcies per desfer-me els dubtes que tenia sobre aquest cas. N’hi ha per llogar-hi cadires. Adéu.

Minuts desprès. En Manuel i la Merche, agafats del bracet van anar fent via cap al cau, on el Manuel seria presentat en societat  aquella mateixa nit, per començar el més aviat possible la feina de gigoló.

De la Berta, no s’en va sentir res més. Segons males llengües es va fer fonedissa just abans de que entressin els mossos dins la clínica per endur-se amb un requeriment judicial el Doctor Fabià Recollit i precintar la clínica fins a nou avís.

A la Dolors li va tocar la loteria, es va comprar una masia al Solsonès i ara es la mestressa d’una casa de colònies per escoles.