DIA VUITÈ :
La Berta, el Dr. Fabià i la senyoreta Dolors varen anar fins la sala de juntes, per estudiar noves estratègies, donat que el pacient se’ls hi estava espavilant massa de pressa pel seu gust i podria complicar les coses que amb tanta cura tenien planejades.
Un parell d’anys enrera la Berta, que per aquells temps es deia Brauli, i el seu germanastre el Dr. Fabià, muntaren la clínica Estètic Total, per donar un servei de cirurgia estètica a tota la comunitat de milionaris amics del pare, el senyor Juan Recollit de la Montera, insigne Notari de Girona i soci il·lustre de tots els bordells de la comarca, fins la nit que un ombra d’infart en companyia d’una senyoreta que podia ser la seva filla, el va fer sortir del local, per la porta del darrera amb total discreció . “Una clínica por todo lo alto“, així es com l’hi van vendre al insigne Notario, per què aportés pràcticament tot el capital que feia falta per muntar la clínica, amenaçant-lo de fer córrer per tot el col·lectiu de jutges i advocats la seva patinada a la casa de barrets, si no accedia a afluixar la mosca.
L’inaguració del centre fou un èxit, la flor i nata de la societat benestant es donà trobada a la festa, la concertació de visites per l’estudi d’eliminació de panxes contentes, engrandir pits, augmentar llavis i arreglar culets tant d’home com de dona, feien fregar-se les mans als principals accionistes de la clínica, imaginant uns ingressos semblants a les germanes Klopovitz. Però ves per on, que la flor al cul, de vegades es torna un cactus i per culpa dels llavis de la Marquesa de Vegaterrones i Almívar, tot es va torçar, la pobra dona en lloc de llavis hi tenia un parell de ratlles fetes amb tiralínies i tota la vida havia envejat aquells morros molsuts de les models i algunes artistes de cine. Tant sols va mancar una petita empenta, perquè als seus setanta cinc anys es decidís a operar-se, al cap i a la fi mai es massa tard perquè les mans del home ens arregli el què Deu no ens va donar. Desprès d’una setmana de haver passat per les mans d’en Fabià Recollit, enterraven a la Marquesa. A les dues hores de l’operació se li havia desfet l’excedent de silicona, taponant-li les artèries que regaven el cervell i deixant-la en estat vegetatiu. Les conseqüències no es van fer esperar. El mateix dia del sepeli els hi arribà una citació judicial acusant la clínica i al Dr. Recollit Ciurana, de negligència professional greu causant la mort d’una pacient. Encara van estar de sort, l’il·lustre Notari va remoure cel i terra posant en marxa tota la maquinària jurídica i d’amistats poderoses per enterrar l’assumpte i sortir- s’en el menys emmerdat possible. Van evitar el tancament de la clínica però no aconseguiren convèncer a la família de la difunta de que renunciessin a la suculenta indemnització.
Degut al problema, el distanciament entre pare i fills encara és va fer més gran – “mis hijos para mi, ya no existen” – sentencià el Sr. Notario en el moment de redactar un nou testament deixant com a principal beneficiari a la mestressa del” Jardin de las Delicias” famosa casa de putes de la comarca on hi va tenir l’esglai, i així obligant en Fabià i la Berta a buscar un pardalet carregat de diners per poder fer front a les despeses que s’els hi venien a sobre.
- No sé, si vam jutjar massa a la lleugera a aquest paio. Semblava més tontet quan ens vàrem decidir per ell.
- Si, digues-m’ho a mi, que ja em volia fotre la mà a sobre, desprès de baixar-li la dosi de barbitúrics.
- Ui! Si que ens ha sortit delicat el drap de la cuina. De fet, des de que et vaig operar estàs perseguint tot el que porta pantalons i es belluga.
- Si seràs malparit, gràcies a mi tens l’oportunitat de desempallegar-te del deute i evitar la presó, desgraciat de merda. I no vas ser tu precisament qui en va operar.
- No et passis ni un gram més , que te’l mesuro eh, malapécora.
- N’hi ha per llogar-hi cadires. On s’ha vist que un metge i un transsexual, que, a sobre son germanastres es posin a discutir i insultar-se, sense aportar cap solució al greu problema que tenen al damunt. Hem de començar a centrar-nos perquè el pacient s’està recuperant ràpidament i ja es fa sospitós tenir-lo drogat tant de temps. O sigui que, a treballar, ja en tinc prou de tanta poca soltada.
- Ep! Mestressa, que precisament l’hem llogada, perquè faci una mica el paripé i no perquè ens foti la bronca.
- Doncs sabeu que us dic macos? Us en podeu anar a fer punyetes tots dos i la clínica us la fiqueu allà on l’esquena perd el seu nom. Adéu.
- Només ens faltava la “sargento” aquesta. Au, anem passant a veure si ja s’ha despertat el nostre salvador, i tu sigues una mica més carinyosa amb ell a veure si així podem accedir abans als seus comptes bancaris, que tenir-lo aquí dins sense fotre brot val una pasta.
Sembla que això de que volia dormir s’ho han empassat , ja fa una bona estona que no ve ningú a emprenyar tot i que per un moment he vist la bruixa aturada aquí davant, remugant no sé què d’incompetents i farsants, que tot i ser un mal educat no es mereix això que l’hi estant fent i que ara mateix l’hi ho explicaré tot. Però suposo que s’ho ha pensat dues vegades perquè l’he perduda d’oïda i de vista en un moment. Una de les coses que em te despistat, ara que sembla que el meu cervell comença a coordinar millor, és quina mena de cirurgia han fet servir, perquè no aprecio cap cicatriu al voltant del meu cap i en teoria hi hauria d’haver un cosit que t’hi cagas. A la que aparegui per aquí el torturador en cap l’hi ho preguntaré, mentrestant seguiré intentant esbrinar com carai he arribat fins aquí, perquè mira que he estat barrinant, però no em quadra res, de fet les estonetes que em quedo passant figues, tinc uns somnis força estranys, em veig a mi mateix amb un catàleg a la mà i fent visites per les cases, explicant no sé que d’una enciclopèdia a gent que em mira amb cara de fàstic o també a la barra d’un bar amb poca llum rodejat de individus vestits com jo i unes quantes fulanes servint begudes ensenyant els pits. Ostia, pensar en aquestes mosses m’està posant calent i despullat com estic si ara entra algú, potser s’endurà una sorpresa.
- Hola rei. Que ja estàs desp... Senyor! Quin bé de Deu. Això si que és un home.
- Dona, tampoc n’hi ha per tant. Però veus..., al mirar-te ara als ulls, m’ha vingut com un flash i m’he recordat de que algú de la feina m’anomenava Rocco. Ara que, no se de què t’estranyes, precisament tu ja coneixies l’eina. Oi?
- Si, més que res ha estat la sorpresa de la teva recuperació i el temps que feia que no podia gaudir de tant agradable visió.
- Doncs per mi, no t’hi estiguis i llençat de cap a la luxúria desenfrenada i sense límits, que tenim temps i ganes per seguir fil per randa els capítols del Kamasutra.
- Ara no és ben bé el moment més adequat per aquestes frivolitats, temps tindrem per omplir-nos de plaer, però ara he vingut a parlar de coses molt serioses i que no tenen espera. Veuràs, es tracta de que la teva estada aquí a aquesta clínica ,tots els tractaments que s’han realitzat per salvar-te la vida han generat i estan generant unes despeses que fins ara he estat jo qui hi feia front amb els meus estalvis, però ha arribat el moment que els recursos econòmics han tocat fons i no puc seguir costejant tot això. Així es que necessito que em diguis els teus comptes bancaris i m’hi autoritzis a poder disposar dels teus diners per poder seguir pagant les factures de la clínica i de la nostra casa, que encara tenim una hipoteca bastant substanciosa.
- En altre cosa no ho sé, però en saber com destrempar-me ets una especialista. Collons, no m’en recordo ni del meu nom i m’estàs demanant informació bancària per utilitzar uns calés que hipotèticament, he de tenir disponibles. No se t’acut, que potser existirà alguna targeta de crèdit o llibreta d’estalvi amb el meu nom i el nom del banc estampats i ben visibles?
- Tens raó, vida meva. Que tonta he estat de no pensar-hi abans i venir a atabalar-te en aquesta situació, sent la teva millora el més important en aquests moments. Ara m’en hi vaig, a veure si ho puc deixar llest avui mateix.
- No triguis, reina del meu cor, a veure si quant tornis podem practicar una mica de llatí.
La Berta deixà ràpidament l’habitació, vermella com un pebrot, la cosa va anar del canto d’un duro que no s’hi fica de peus a la galleda, fent preguntes estúpides sobre coses que, si fos en veritat la seva dona, ja hauria de saber, com quin era el seu nom complet, on vivia, si era casat o solter, si tenia fills i el més important de tot, si tenia forces diners, perquè no s’en sabia avenir del que podia passar si per un casual s’hagués confós de individu aquell divendres passat al pub de la seva amiga “Merche”, un altre transsexual com ell operat pel seu germà i no gaire content amb els resultats de l’operació i pel que semblava amb ganes de venjança. Perquè va ser ella, la “Merche”, qui l’hi havia presentat. Insistint molt en que a sobre d’estar ben calçat, estava folrat de pasta i de que era una pressa fàcil, d’aquells babaus que amb quatre tonteries te l’emportes allà on vols. Ben dotat, si; prou que se n’havia adonat, però... els diners, encara estava per esbrinar.
Es dirigí a l’ascensor per baixar al sotan. Junt a la sala de calderes hi havia una petita habitació dels mals endreços on hi havia anat a parar la roba i els efectes personals d’en Conrad. Potser hi trobaria la cartera i amb ella tota la documentació que tanta falta l’hi feia.
Mentre l’una baixava, l’altre pujava. La senyoreta Dolors no havia arribat a marxar de la clínica. Com que duia la mosca rera l’orella, començà pel seu compte una volta turística per totes les instal·lacions del centre, a veure si lligava caps i podia esbrinar per què tenien permanentment drogat aquell inpresentable, i ves per on, que el que anava buscant la Berta la Dolors ja ho havia trobat, una cartera de mà bruta i fastigosa. Va fer una ràpida ullada al seu interior i una forta bafarada l’obligà a recular. Per la pudor semblava que dins hi havia alguna cosa morta. Amb molt de compte i fàstic va anar traient les restes d’un entrepà embolicat amb paper de plata, que ves a saber el temps que feia que reposava allà dins, un parell de bolígrafs, un telèfon mòbil i un bitlleter ple de merda i amb una única trista targeta de crèdit caducada. El més sorprenent era el nom que hi havia escrit al carnet d’identitat: Manuel Martí i Conillera. Per què carai l’anomenaven Conrad, si no s’en deia. Què potser es varen confondre de persona o era tot un muntatge?.
