Ramat

                                              RAMAT

Per tot el poble sóc conegut com el pastor, d’ençà dels aiguats per les fortes pluges i el conseqüent desbordament  del riu que va fer pujar el nivell més de quatre metres per sobre del normal; encara rai que en vàrem sortir ben parats. Les passades inundacions, ara farà tres anys, no ens en vàrem adonar de la crescuda del riu fins massa tard i mig poble va quedar inundat.  Diuen que l’experiència t’ha de servir per no ensopegar dos cops amb la mateixa pedra. Savi consell, del qual el ramader més ric de la nostra comarca no en va fer cabal i gràcies a fer-se el sord, vàrem haver de lamentar la desaparició de dues vaques lleteres encara jovenetes. No vaig ser a temps de recollir-les totes dels prats vora el riu. Encara que aquesta no és la meva feina, si veig que una criatura de Deu sense coneixement es troba en perill, estic obligat a fer el possible per salvar la seva ànima. Vestir els hàbits no és poca cosa, sempre al servei del Senyor i de la comunitat . La meva missió principal és tenir cura de tots els meus feligresos, aconseguir que tinguin una bona salut espiritual: “mens sana in corpore sano”; cosa que, potser és mal fet de dir-ho, però el meu predecessor no tenia gaire clares les Sagrades Escriptures. Ara que no m’estranya, sempre amb el cap emboirat per efecte del vi de missa i d’unes plantes que conreava al jardí del darrera de l’església, prop del cementiri. Segons ell, ortiga (urtica dioica), segons tot el poble, que n’anava ple, cannabis (cannabis sativa), se la fumava per que li alleugia el mal de cor. El fet és que hi havia dies que rondava per la vila, vestit amb pantalons curts, sandàlies amb mitjons, la casulla arremangada i l’estola fent de cinturó. La notícia no va trigar gaire a arribar al Bisbe de la diòcesi. Al cap de dues setmanes mossèn Felip era destinat a les missions del Àfrica meridional i jo em feia càrrec dels seus feligresos .

Des de la meva ordenació he estat destinat a moltes parròquies, però no m’he sentit tan proper a Nostre Senyor com en aquesta. Sento que la gent m’estima i jo me’ls estimo, s’estimen entre ells. Algun cop he de posar fre a la seva luxúria, amb aquells petons cargolats i fortes abraçades quan es donen la pau, però pel demés sembla una bassa d’oli. Amb el que no m’acabo d’acostumar és amb la predilecció que tenen els homes pels homes i les dones per les dones, de fet no hi ha cap parella mixta com Déu mana. En fi, no tot pot ser perfecte.