miércoles, 21 de septiembre de 2011

                               L’ocell il·lustrat

Avui estic especialment trist, tot just ahir va morir el meu canari. Trencanous, era el seu nom, no era com els demés; bé, d’aspecte exterior si que ho era: color groc ataronjat, cames primes i ungles llargues, uns diminuts ulls negres i un bec punxegut molt ben retallat. El tercer dia d’arribar a casa li sobrevingué un atac de feridura, això em va dir el veterinari. Com a resultat de la malaltia i el posterior tractament, es quedà sense veu. Ja feia dos anys i vuit mesos que vivíem junts, en total pau i harmonia, jo m’havia acostumat al seu silenci i ell a les meves lectures en veu alta, és així com m’agrada llegir. Mai m’hauria imaginat la curiositat que l’hi despertava el relat dels llibres; mentre jo recitava, ell s’estava immòbil escoltant la meva veu. Va ser llavors que vaig decidir incorporar diferents tons per fer més amena i apassionant la lectura. Mica en mica l’anava deixant sortir de la gàbia. Era tot un goig veure’l  fent petites volades pel menjador.
Un bon dia aterrà suaument sobre la llibreria i després de recórrer amb petits saltirons un dels prestatges, s’aturà davant d’un volum, “El Llibre de la Selva“, i començà a picotejar el llom. Primer em sobrevingué un esglai, pensant que podia malmetre’l, però de seguida vaig intuir que era precisament  aquell llibre el que volia que llegís. Les lectures es varen anar succeint, ell escollia i jo llegia. Tot anava bé si no era jo qui preferia un text  determinat. Hem vaig anar fixant que si no li agradava se’n desentenia, se’m girava d’esquena i movia el bec al compàs de la música que, habitualment, escoltava en els moments de relaxació. Òpera és el que escolto majoritàriament; des de petit el meu pare m’introduí en el “Bell Canto”, explicant-me els moviments de l’obra i seguint fil pel randa el llibret. També, de tant en tant, m’agrada gaudir d’un bon concert de jazz. Però en Trencanous tenia preferència  per l’òpera i sobre tot per les composicions de Verdi, un parell d’àrees de Wagner i una debilitat especial per Carmen de Bizet. El podies veure amb el pit inflat obrint i tancant el bec, però sense emetre cap so.
Un bon dia vaig incorporar en el repertori un poema de  Salvador Espriu:
FINAL DEL LABERINT
Quan aquells dits sensibles
toquin músiques fràgils
i lentament vacil·lin
llums canviant de ciris,
surt de la festa. Mira
quanta nit, quina extrema
solitud se t’emporta,
per la rialla, a l’home
justificat i lliure
que neix del teu silenci.
amb música de Duke Ellington “Blues to be there”. 
Després d’aquell dia, no va tornar a ser el mateix. Cap cot, sense sortir de la gàbia, s’apagà mica en mica com una espelma.
Encara no entenc el perquè d’aquesta reacció cap a la combinació triada que s’endugué el meu amic il·lustrat, deixant-me sol com un mussol.   

No hay comentarios:

Publicar un comentario