FUTILESA
Josep Bley
La ciutat mandrejava, grisa, bruta i impersonal. En Ramon Fibens i Piu s’esmunyia pels carrers, absent, sense esma, aïllat de tot el que l’envoltava. Gent sense rostre, edificis gegants negres que l’impedien veure l’horitzó, un horitzó minvat i trist, fosc com la gola d’un llop, tant sols l’acompanyava un mal de cap insuportable com un martelleig constant a les temples sense defallir un instant. Des de quan estava així d’ensopit?. Potser avui canviaria una mica la seva sort. Anava amb prou temps a la cita setmanal amb el seu advocat.
Just ahir el va trucar.
- Tinc bones notícies, sembla que hem trobat una escletxa legal per poder burxar i fer-nos-ho venir bé perquè siguin ells qui donin la cara davant del jutge. Ho tenim difícil, no el vull enganyar, però esgotades totes les altres alternatives... l’esperança és l’últim que es perd. Fins demà, Ramon.
Palplantat davant d’aquell edifici d’oficines va perdre uns minuts repassant l’arquitectura. Era un gratacels de finals dels anys seixanta dels primers en formar part de la nova imatge metropolitana. Mig rodó, ple de vidre i ciment, donava la sensació d’estar davant d’una torre de defensa de la edat mitjana desmesurada. Quaranta cinc plantes plenes de departaments, despatxos i oficinistes. Les deu primeres aclaparades per l’administració, hisenda, transports ,etc... La resta s’ho repartien una multinacional, dos laboratoris farmacèutics i vuit gabinets d’advocats. El seu, amb el recent trasllat, es trobava a la planta trenta dos. Cardoner & Cia. Notaris i Advocats.
Desprès de rebre un parell d’empentes de la gernació que passava pel seu costat, va travessar el carrer i es trobà davant d’ una porta giratòria. Mai li havien agradat aquests enginys, tenia la sensació que, un cop a dins, era veure-ho tot com a través d’un calidoscopi. Va fer el cor fort i s’endinsà amb prou empenta i els ulls tancats per l’angoixa. Segons després tornava a ser al carrer, havia fet la volta sencera. Un dels porters del edifici, esperitat per un atac d’amabilitat sortí fora per ajudar-lo a entrar, s’ensumava que es podia estar tot el matí donant voltes i entorpint el pas dels demés usuaris. Després d’agrair-li un bon grapat de vegades la inestimable col·laboració, en Ramon, per fi es trobava davant d’un dels ascensors. Tot just n’arribava un, va esperar que es buidés i, cap dins, directe a la botonera per pitjar el trenta-dos. Darrera d’ell s’escolà un home de mitjana edat, calb i amb un bigotet i una perilla molt ben retallats; s’acostà als controls i va prémer el disset. Per sobre les portes, un rètol lluminós anava indicant a quina planta es trobaven a cada moment. La velocitat de pujada deuria ser respectable, perquè li produïa un petit pessigolleig a l’estómac i també perquè en un sospir ja es trobaven a la planta disset. L’homenet va sortir tal i com hi entrà, sense dir ni ase ni bèstia. En fi, de gent mal educada per desgracia te’n pots trobar a tot arreu, deuria ser un funcionari. Tot just començà a bellugar-se per seguir pujant, de cop, s’aturà amb un sotrac molt fort i un grinyol metàl·lic sospitós.
- Valguem Déu, què passa ara?
Per desgràcia l’ascensor es trobava encallat entre dues plantes, mig a les fosques, tan sols hi havia encesa la llum d’emergència. Un calfred l’hi va recorre l’espinada i sense adonar-se, es trobà arronsat com un cuc a una de les cantonades, va intentar fer el cor fort per alleugerir l’atac de claustrofòbia que el tenia immobilitzat, però, no se’n sortia. El temps se li va fer etern fins que començà a sentir veus a fora.
- Que hi ha algú dins?.
- Siii.- quasi be ni li sortia la veu.
- Que s’ha quedat algú tancat?
- Si, si us plau ajudeu-me.
- No pateixi, ens han dit que tot seguit tornarà la llum i podrà sortir, mentrestant prengui paciència i intenti calmar-se, que serà cosa d’uns minuts.
Ves, com si tot fos tant fàcil, com no es ell qui està tancat aquí dins. Sembla que hi tingui un imant per les desgràcies.
Va prendre paciència tal i com l’hi havien aconsellat, ajagut a terra sense bellugar-se gaire i intentant fugir dels pensaments catastrofistes, de tenir una mort horrible dins d’aquell ascensor.
Poc a poc va anar visualitzant els seus últims tres anys i en concret, des de que la Mònica començar a formar part de la seva vida.
Era un bonic diumenge d’abril, sortí aviat de casa per comprar el diari i fer un cafè a cal Llorens, aquell hora no hi havia quasi be ningú i podia llegir sense ser emprenyat , però guaita que, aquell dia qui l’hi preguntà que volia prendre, no va ser la senyora Enriqueta, com sempre, sinó una dona escultural i amb una veu dolcíssima. “¿Que va a tomar, señor?”.
I allà es va quedar, mut i amb cara de babau.
- Que li sembla Sr. Ramon, la nova ajudanta? Cal deixar lloc al jovent, que a les persones grans com jo, ja ens toca descansar.
Cridà la senyora Enriqueta de darrera de la barra, per que la sentissin els parroquians.
Estava bocabadat, no trobava paraules, tant sols va poder articular un, siii, ben fluixet. Se l’hi va encendre la cara de vergonya i no trobava lloc on amagar-se, amb l’atabalament tirà per terra el dispensador de tovallons, no sabia que fer amb les mans, semblava un adolescent.
La noia s’adonà del seu estat caòtic, va dibuixar un somriure i girà cua cap a la barra. Això si, amb molta parsimònia, mostrant un caminar sinuós i suggerent.
El trasbals l’hi va durar tot el dia, no podia esborrar aquella cara del seu cap i frisava per que arribés l’endemà i poder tornar-la a veure.
I un dia rere l’altre aconseguí de guanyar confiança fins que va arreplegar prou coratge i es decidí a convidar-la a ballar.
Tornà a sentir-se un sotrac a l’ascensor que el despertà de cop.
- Què passa ara ?.
- Tranquil, se sentí des de l’exterior, ja hem avisat als bombers i no trigaran gaire a venir.
- Cago’n tot, sembla que s’aliïn tots els astres en contra meu. Traieu-me d’aquí, m’està començant a faltar l’aire.
Encara més encongit aconseguir aïllar-se amb els seus pensaments, era una bona teràpia per no mirar el rellotge a cada moment i portar de la millor manera, aquella situació tant estressant.
En lloc de anar a ballar es decantaren per una sessió de cinema, feia un parell de setmanes que havien estrenat una pel·lícula, amb molt bona crítica,”Secrets Aborígens”, d’un director novell vingut de Vietnam, de pare Senegalès i mare Ucrainiana, una barreja si més no, un tant peculiar.
La historia, la fotografia , els actors i tot plegat, era infumable, cosa que varen aprofitar tots dos per fer manetes i fer-se uns petons llargs i cargolats. Aquella nit desprès d’acompanyar-la a casa com un cavaller, l’hi costà d’agafar el son pensant amb la felicitat que l’envoltava. Se sentia com un nen amb sabates noves.
Les cites es van anar fent més freqüents i mica en mica s’assabentà de la difícil existència de la Mònica.
Originaria de Veneçuela, de família pobre, i obligada a casar-se jove amb un home més gran que ella, va tenir un fill amb divuit anys i fugí del seu país tres anys més tard, després d’aconseguir el divorci per maltractaments.
S’establí primer a Barcelona, on va obtenir els papers de residència treballant com una mula netejant escales i oficines i amb l’ajuda de l’església evangèlica va anar tirant endavant fins a fer un racó per a poder portar al seu fill amb ella.
L’alegria de tornar a veure al seu fill després de cinc anys l’ompli de felicitat i un cop regularitzada la situació del nen, va fer les maletes i cap a Miralpeix que hi falta gent.
- Ep mestre, ja estan aquí els bombers, tot seguit intentaran obrir les portes per que pugui sortir.
- Ja era hora, ja em feia l’afecte que se’n havien oblidat de mi.
- Anem tant d’apresa com podem, que qui fa el que pot, no està obligat a més.
- D’acord, d’acord enllesteixin aviat si us plau.
Després d’uns mesos d’anar sortint, l’hi proposà de viure tots tres junts a casa seva. Hi havia lloc de sobres. Era una casa antiga però molt espaiosa, just al mig del poble. La finca ja pertanyia a la família Fibens des del segle divuit. Tot i que l’edifici havia estat totalment reformat a mitjans del segle vint, encara conservava la façana principal amb un gran porticó presidit per l’escut d’armes de la família. Segons es remorejava, la pedra on estava esculpit l’escut va ser donada pels descendents del comte de Moltort de la seva pròpia pedrera, com a reconeixement pels serveis i dedicació dels Fibens i Xirgolat en l’administració de les terres del comtat.
En Ramon era orfe, tot just feia un parell de setmanes es complia l’onzè aniversari de la mort dels seus progenitors en un fatídic viatge per l’Índia. El senyor Bonifaci i la senyora Caterina volien celebrar la tercera lluna de mel en un lloc força exòtic i pintoresc. Malauradament no hi van poder arribar, l’avió es va estavellar a l’Himàlaia a sis mil metres d’alçada i tots els ocupants van resultar morts. Les tasques de rescat dels cossos es van enrederir dos mesos, sembla que les condicions atmosfèriques eren molt dolentes i l’accés al lloc de l’accident, complicat i perillós. Al cap de tres mesos en Ramon rebia la caixa on en teoria reposaven les restes dels seus pares, per poder enterrar-los al panteó familiar. La indemnització que va rebre de l’asseguradora per la mort dels pares va ser un bon pessic, que ben administrat li podia permetre viure molt bé fins el dia que toqués jubilar-se. Ja no faltaven gaires anys per dir adéu al banc i en concret al mal parit del nou director de l’oficina, un llepafils engominat que es pensava que era el mes atractiu del món i en realitat mes lleig que un pecat. El càrrec l’hi va ser assignat a dit, segons les males llengües, per treure-se’l de sobre de la central amb l’objectiu que deixés de perseguir la filla del president de l’entitat, una fleuma que es deixava enlluernar per tots els elements més impresentables de l’empresa.
- Senyor, senyor!. Que em sent?.
- Senyor, sóc en Miquel, un dels bombers.
- Si Miquel, si que el sento. Que ja puc sortir?.
- De moment encara no, estem treballant el més ràpid possible.
- Com es diu senyor?.
- Ramon, em dic Ramon Fibens.
- D’acord Ramon, necessito un favor. Premi el botó que permet obrir les portes, si us plau.
- Ai Deu meu, aquesta caixa de metall, serà el meu taüt. No se si podré mourem i pitjar aquest maleït botó.
- Ànims Ramon, quan més de pressa enllestim, més aviat el podrem treure d’aquí dins.
- Quin botó m’ha dit?.
- El que permet obrir les portes o impedir que es tanquin.
- D’acord, ja ho intento.
- Estic pitjant amb totes les meves forces i això no es belluga ni un dit.
- Bé, deixi-ho córrer, ho provarem des d’un altre lloc. Potser senti sorolls i alguna batzegada, però no pateixi, tenim la cabina ben assegurada.
Va ser al cap d’uns mesos que les subtils indirectes de la Mònica respecte a la situació en que es trobaven com a parella, en permanent pecat, segons l’església Evangèlica, es tornaran directes enverinades.
- Ens hem de casar, si més no pel jutjat i legalitzar la relació.
La idea era que a curt termini, el seu fill Roberto Narciso, fos adoptat per poder rebre el cognom de l’home que l’hi feia de pare.
On abans tot eren flors i violes ara eren mals de cap i mal humor, per no parlar d’una abstinència sexual total fins que no es signessin els papers. Així va ser com en Ramon accedí a fer el gran pas i al cap d’un mes ja eren casats i el nen ja es deia Roberto Narciso Fibens i Rodrigues.
Es curiós com canvien les coses pel fet de omplir uns papers al jutjat. Ara, anava farcit d’atencions i petons per part de la seva muller.
Una sacsejada molt forta el rebotí a l’altra cantonada del ascensor i un esglai de terror sortí amb força del seu pit. Instintivament es posà les mans al cap i tancà els ulls mentre cridava que estava viu i que no volia morir.
- Ramon, Ramon. Està bé ?.
- Traieu-me d’aquí, vull sortir.- Cridà, mentre es posava dret i començava a picar les parets de metall amb totes les seves forces.
- Tranquil, torni a seure i estiguis quiet, estem fent tot el possible per que surti, però si us plau no piqui i no es bellugui, tots podríem prendre mal.
- I una merda, ja n’estic fins al cap de munt de tanta espera, o el fan moure vostès o el faig moure jo, amunt o avall, ja tant se me’n fot.
- D’acord Ramon, torni a seure i en parlem.
Mica en mica es va anar calmant sentint la veu d’en Miquel i tornà a desconnectar-se per seguir somniant despert.
Un nou canvi d’actitud de la Mònica el tenia trasbalsat, estava distant i només rebia esbroncades per tot. Que si no surts mai de casa, que si estàs més amb els teus amics que no pas amb la família, que si cada dia estàs més gras, que si et fan pudor els peus, fins arribar a la fatídica frase: - Hem de parlar.
De fet va ser ella la única que va parlar. En Ramon tant sols anava entomant tot el que se l’hi venia a sobre, lívid, amb la boca mig oberta. Assegut amb les mans damunt els genolls i els ulls tancats abandonà el seu cos per fugir mentalment d’aquella turmenta.
- Potser ja fa un temps que t’ho hauria d’haver dit, però el anar allargant més una situació insostenible, no té cap sentit. Em fa més mal a mi que a tu arribar fins aquest extrem, però es que no puc més. He deixat d’estimar-te, el idil·li que varem viure junts al començament, ja és tan sols un record llunyà. He estat fent sacrificis tots aquest mesos per aguantar, pensava que potser no n’hi havia per tant, que les coses ja anirien arreglant-se per si soles, però hi he de posar massa esforç i, pel benestar del nostre fill, seria millor que marxessis de casa. Potser només per a un temps, fins que jo mateixa m’aclareixi. Ara per ara no puc seguir amb aquest patiment. Oi que m’entens?.
Tot aquest discurs acompanyat per una excel·lent posada en escena, plorant sense parar i amb el nen allà davant aferrat a sa mare, desmuntaren totalment la moral d’en Ramon que, sense obrir boca, se’n va anar cap al dormitori i s’estirà al llit.
Al cap de dos dies sortí cap cot de casa seva arrossegant una maleta plena de roba i records. Es dirigia a casa d’en Feli, un amic del col·legi.
En Feliciano Bocanegre, Feli pels amics, als seus cinquanta-set anys seguia solter i igual d’amanerat com sempre, però entre ell i en Ramon, sempre hi havia hagut una amistat molt ferma. De seguit d’assabentar-se de la situació d’en Ramon, l’hi va faltar temps per oferir-li casa seva. – El que et calgui, Ramon, ja saps que sempre pots contar amb mi -.
Les coses no podien anar pitjor, fora de casa seva, rellogat com un refugiat, part dels estalvis dilapidats amb advocats, procuradors i jutges, quina colla de sangoneres. A la feina ja l’hi havien donat un toc d’atenció. – Ja sap Ramon que aquesta entitat es molt seriosa i no ens agradaria que els problemes personals, fossin causa de negligències en el seu rendiment. Procuri arreglar el mes aviat possible aquesta situació. Manca dir que la direcció ja n’està informada i estan a l’espera del meu informe -. Tant sols faltava el llepafils per acabar d’ensorrar-lo i veure’s obligat a demanar la baixa per depressió.
Amb més temps lliure es deixava caure, tot passejant, per davant de casa seva a les hores que sortien per deixar el nen al col·legi, per veure’ls i poder parlar amb ells. Al cap d’una setmana ja tenia una citació del jutjat obligant-lo a distanciar-se de la mare i el fill dos-cents metres. Segons la jutgessa, la Mònica se sentia espiada i angoixada, patint per la seva integritat, donat el caràcter tant violent d’en Ramon, segons ella i una amiga que no se sabia d’on havia sortit.
Sense esma de fer re, es passava el temps passejant pels afores del poble si feia bon dia, i si plovia es tancava a la biblioteca, que era just davant de casa seva i com era un lloc públic, l’ordre d’allunyament no era efectiva, sempre que no intentés establir conversa amb la Mònica o el seu fill. En un d’aquest dies de lectura, coincidí a veure la seva dona sortint de casa, acompanyada per un individu amb pinta de macarró. Per la forma de vestir així ho semblava, duia uns pantalons negres imitació de pell, molt ajustats, camisa blanca oberta fins el melic i una jaqueta dues talles més petita de la seva mida. Botes de mitja canya amb puntera de metall cromat, penjat del coll, un cordo molt gruixut daurat rematat amb un Crist de Dalí enorme. El cabell tot engominat pentinat enrera dissimulant una alopecia i ulleres de sol imitació Ray Ban. Anaven agafats de la ma i amb un somriure als llavis.
Sortí al cap d’una estona per evitar creuar-se amb ells, cap a casa d’en Feli i poder fer cinc cèntims de les novetats.- Contracta un investigador privat per saber qui es aquest impresentable .- Li recomanà el seu amic.
Dit i fet es posà en contacte mitjançant el seu advocat amb un detectiu privat i després de posar-lo en antecedents, aquest començà la feina. Al cap d’uns dies tenia a les seves mans tot un informe exhaustiu de qui era, d’on venia i a que es dedicava. El tipus en qüestió es deia Luis Angel Zamariyo, natural de Veneçuela i ex marit de la Mònica. La
Accedí a arribar fins el final, fos quina fos la resposta, però demanant que li donessin el resultat directament al seu advocat.
- Senyor Ramon.
- Ramon, que em sent?. Sóc en Miquel el bomber.
- Si Miquel, si que el sento, encara estic aquí sense moure’m.
- Ara li explicaré el que farem per treure’l d’aquí dins sense perill. Farem pujar l’ascensor fins l’última planta, ja tenim un motor i unes politges preparades. Es possible que senti molt de soroll i algun que altre sotrac. No pateixi, ho tenim tot ben assegurat, es important que segueixi assegut al centre de la cabina. M’ha entès tot el que l’hi he explicat?.
- Si ho he entès, però segueixo estant molt nerviós.
- Som-hi Ramon, que aviat serà fora.
Tot va anar força bé tret d’un soroll infernal de ferros i més d’una sotragada. Al cap de deu minuts, en Ramon sortia pel seu propi peu de dins d’aquella presó improvisada. L’ovació va ser sonada, tothom respirà tranquil i en Ramon deixà escapar unes llàgrimes de felicitat en veure’s envoltat de bombers i un metge.
Desprès de tenir-lo en observació una bona estona hi haver-li administrat un calmant, el varen deixar marxar i xino xano, evidentment per l’escala, fins la planta trenta-dos, que encara tenia pendent la reunió amb l’advocat. S’aturà un moment davant la porta per arreglar-se el nus de la corbata i entrà tot decidit.
- Bon dia, tinc una cita amb el Sr. Cardoner.
- Bona tarda, el seu nom si us plau?.
- Ramon Fibens i Piu.
- Segui un moment que tot seguit l’atendran.
Després de fullejar unes quantes revistes del cor, una de seguretat i higiene en el treball i “El manifiesto jurista”, sortí per la porta en Joan Cardoner.
- Sr. Ramon, que ha passat? Estàvem citats a les dotze i ja son quarts de quatre. Però endavant, no el vull fer esperar més. Segui si us plau i tot seguit li explicaré l’estratègia. Vol un cafè mentrestant?.
- No gràcies. Veurà, he arribat tard per que m’he quedat atrapat dins l’ascensor i fins que no m’han tret els bombers no he pogut fer acte de presència al seu despatx. Així dons, l’hi agrairia que anéssim al gra per enllestir-ho el més ràpid possible abans no em deixi de fer efecte el tranquil·litzant que m’han administrat. Com pot apreciar estic gratament relaxat, però interiorment fet una desfeta humana i amb unes ganes boges de tornar a casa per prendre un bany i romandre al llit fins que el cos em digui prou.
- Ho sento Sr. Fibens, no en sabia res del accident. Doncs bé, tal i com els hi va deixar dit a l’agència, m’han fet arribar la resta de l’informe sobre l’estat civil de la seva muller i li he de dir que estem de sort. La Sra. Mònica Rodrigues Rodríguez encara consta com a casada amb el Sr. Fernando Miguel de los Santos Marchon i l’únic que apareix al jutjat de Caracas es una proposta de separació, sense resolució del cas per la manca de compareixença d’un dels conjugues. Així dons puc assegurar-li que la podem acusar de bigàmia i obligar-la a desallotjar la casa en el termini d’una setmana, tot i que potser seria vostè de moment, el que s’hauria de fer càrrec del nen Roberto Narciso al haver-lo acollit en adopció.
Que li sembla, tirem endavant la demanda de nul·litat matrimonial per engany i falsedat documental ?.
- Si, podem seguir fins el final, sigui quin sigui el resultat, ja veig que no tot son males notícies. Voldria aprofitar, si és possible, per redactar un testament per deixar les coses arreglades en el cas que em passés alguna desgràcia. L’experiència d’aquest mati m’ha fet pensar i reflexionar.
Després d’unes hores dins d’aquell despatx signant papers i deixant constància davant de notari de les seves últimes voluntats, sortí per la porta directe a l’escala, però en lloc de baixar començà a pujar fins l’última planta. Volia tornar a veure el lloc on havia estat alliberat del seu infern. Recordava un finestral immens amb una porta que donava accés a una terrassa, la vista des de aquell indret deuria ser fantàstica. Apressà la maneta de la porta i tirà amb força cap a ell, s’obrí de bat a bat i una forta ventada al va fer trontollar, decidit però com estava ficà un peu i tot seguit l’altre dins la terrassa. El vent havia minvat i es respirava una flaire agradable amb regust a mar.
Avançà fins a tocar el passamans, la visió de la ciutat des de aquella alçada, era magnífica. La remor dels cotxes allà baix li arribava molt esmorteïda i una sensació de pau i tranquil·litat l’envoltava, també hi tenia a veure el “Valium” que es va prendre abans.
Desprès d’estar-se immòbil una bona estona per anar-se desfent de la por a les alçades, s’atreví a mirar cap a baix. La primera sensació va ser un petit mareig, però de seguida l’omplí de satisfacció saber-se com observador privilegiat. La gent allà sota com formigues alienes a ser vistes per uns ulls molt per damunt dels seus caps.
Just per sota dels seus peus, ancorats a la paret uns éssers fantasmagòrics amb la boca oberta per evacuar l’aigua de la pluja, encara l’hi donaven més sensació de poder, fins i tot per creure’s que des de aquella alçada podia volar.
Sense deixar de mirar l’horitzó, es va treure les sabates, obrí els braços i saltà cap endavant.
Setmanes desprès de la desaparició d’en Ramon, la Mònica i el seu Xulo desapareixeren del poble com uns furtius, l’ordre de desallotjament no va caldre fer-la efectiva. Totes les propietats de la família Fibens van anar a parar a mans d’un testaferro fins que el Roberto Narciso tingues la majoria d’edat.
Mentrestant seria educat per l’Estat segons els desitjos d’en Ramon exposats en el seu testament.
No hay comentarios:
Publicar un comentario