GRAS I PESAT

Ja fa dos dies i tres hores que em trobo aquí tirat, sense poder moure’m del llit. Crec que he escarxofat les potes del somier. Potser sí que te raó el metge quan diu que hauria de perdre pes, però... què hi farem si tot el que menjo se’m posa bé. Sempre han existit estómacs agraïts amb els aliments i pel que es pot veure, el meu n’és un d’ells. L’últim cop que em van pesar feia 630 Lliures, uns 285 Quilograms. Aquell dia va ser sonat, tot el barri n’anava ple. Varen portar una grua especial, per a enganxar-hi una romana a la punta que, pels rumors que corrien, era utilitzada al zoo per mesurar el pes dels hipopòtams. Així doncs, tota la parafernàlia era impressionant, varen venir fins i tot els de la tele.

Estic intentant controlar els esfínters al màxim possible, però les necessitats fisiològiques no perdonen i es fàcil endevinar on van a parar les miccions. Em sento brut i incòmode, tinc la sensació que estic consumint les meves reserves de greix, ja van dos dies sense poder fer un mos.

Ara que hi penso, la Marissa em va dir que seria fora per assistir a un congrés de dietètica i alimentació. És la meva assistenta social, encarregada de controlar tot el que menjo. El més fotut és que no apareixerà fins d’aquí tres dies. Déu meu, em quedaré xuclat i arrugat com una pansa. Pensant-ho bé, crec que tinc la solució per no morir de fam. En lloc d’anar-me consumint per dins, aniré fent queixalades per fora; total, la carn ja tornarà a créixer.