Síndrome

                                       SÍNDROME     

La Jennifer Mankievich , oriünda de Puerto Rico, de mare alsaciana i pare militar nord americà, amb un domini perfecte del francès, l’anglès i l’espanyol, aprenia amb força fluïdesa el català d’ençà de la seva incorporació a l’empresa Envasats i Conserves Ullamplet , amb seu a un petit poble del Pla de L’Estany.

Es guanyà a pols la seva reputació de tasta-olletes des del primer moment que va arribar a la comarca. El seu primer pas d’integració va ser demanar ajuda a Benestar Social, per a que li aconseguissin un lloc on viure i els tres àpats diaris fins que no trobés una feina estable per guanyar-se les garrofes. Ben aviat li trobaren un treball que consistia en repartir propaganda per les bústies. Això durà una setmana; carregar la bossa amunt i avall li produïa mal d’esquena i aconseguí la baixa sense gaires problemes. La segona feina, més sedentària, era comprovar les etiquetes d’uns flascons de colònia per a nens, però estar cinc hores forçant la vista no era del seu gust i tampoc va trigar en aconseguir la baixa per llagrimeig constant i uns intensos mals de cap. La tercera feina, per suplència temporal d’una embarassada, caixera en un supermercat , evidentment quan tornà la titular s’acabà el contracte i la Jennifer es beneficià de cobrar l’atur.

Entremig de tot això ja havien passat cinc homes per la seva vida: dos vidus, un solter i dos casats; en set mesos era tot un èxit. La campanada final la va donar en aconseguir els favors sexuals del gerent de cal Ullamplet. En una setmana ja era secretària de direcció i allà segueix, això si, compartint la seva fogositat amb la meitat del departament de producció i una bona part dels comercials. La seva falta de discreció dins la empresa i fora d’ella, va provocar en una població tant petita un daltabaix important, amb la indignació de les dones del poble i el malestar dels homes que no aconseguien endur-se-la al llit. Al poc temps, però, tot quedà en un ruixat d’estiu quan gràcies als seus coneixements d’idiomes i els seus contactes al estranger aprofitant les fires (beneficiant-se a qui més convenia), les comandes d’exportació van fer créixer l’empresa a uns nivells impensables i de retruc el poble, que va viure un boom immobiliari per poder acollir tot un seguit de nouvinguts atrets per la fulgurant expansió econòmica.

Ja diu bé aquella dita: “tiran más dos tetas, que dos carretas” .

Ramat

                                              RAMAT

Per tot el poble sóc conegut com el pastor, d’ençà dels aiguats per les fortes pluges i el conseqüent desbordament  del riu que va fer pujar el nivell més de quatre metres per sobre del normal; encara rai que en vàrem sortir ben parats. Les passades inundacions, ara farà tres anys, no ens en vàrem adonar de la crescuda del riu fins massa tard i mig poble va quedar inundat.  Diuen que l’experiència t’ha de servir per no ensopegar dos cops amb la mateixa pedra. Savi consell, del qual el ramader més ric de la nostra comarca no en va fer cabal i gràcies a fer-se el sord, vàrem haver de lamentar la desaparició de dues vaques lleteres encara jovenetes. No vaig ser a temps de recollir-les totes dels prats vora el riu. Encara que aquesta no és la meva feina, si veig que una criatura de Deu sense coneixement es troba en perill, estic obligat a fer el possible per salvar la seva ànima. Vestir els hàbits no és poca cosa, sempre al servei del Senyor i de la comunitat . La meva missió principal és tenir cura de tots els meus feligresos, aconseguir que tinguin una bona salut espiritual: “mens sana in corpore sano”; cosa que, potser és mal fet de dir-ho, però el meu predecessor no tenia gaire clares les Sagrades Escriptures. Ara que no m’estranya, sempre amb el cap emboirat per efecte del vi de missa i d’unes plantes que conreava al jardí del darrera de l’església, prop del cementiri. Segons ell, ortiga (urtica dioica), segons tot el poble, que n’anava ple, cannabis (cannabis sativa), se la fumava per que li alleugia el mal de cor. El fet és que hi havia dies que rondava per la vila, vestit amb pantalons curts, sandàlies amb mitjons, la casulla arremangada i l’estola fent de cinturó. La notícia no va trigar gaire a arribar al Bisbe de la diòcesi. Al cap de dues setmanes mossèn Felip era destinat a les missions del Àfrica meridional i jo em feia càrrec dels seus feligresos .

Des de la meva ordenació he estat destinat a moltes parròquies, però no m’he sentit tan proper a Nostre Senyor com en aquesta. Sento que la gent m’estima i jo me’ls estimo, s’estimen entre ells. Algun cop he de posar fre a la seva luxúria, amb aquells petons cargolats i fortes abraçades quan es donen la pau, però pel demés sembla una bassa d’oli. Amb el que no m’acabo d’acostumar és amb la predilecció que tenen els homes pels homes i les dones per les dones, de fet no hi ha cap parella mixta com Déu mana. En fi, no tot pot ser perfecte.