SAFAREIG

                                     SAFAREIG

Visc en un edifici farcit de veïns, per ser més exactes deu plantes i cinc portes per replà. Ja podeu imaginar que la diversitat d’idiomes, cultures i sobretot olors, són del més variat.  La sisena planta és la meva, compartida  amb la família Recassens, els Jing Hoo, la senyora Enriqueta, que és vídua, i en Tomeu i en Pascual, els últims en ocupar el seu pis a l’escala, després d’estar tancat més d’un any. Anteriorment hi havien estat el sergent Povedilla i la seva amiga, una rossa de pot  amb cara de granota i un vocabulari molt barroer. Els varem fer fora de la finca, desprès de denunciar-los un grapat de vegades per escàndol. De tant en tant ella apareixia amb unes ulleres de sol grandioses, per tapar-se un ull de vellut. Si li preguntaves, sempre havia estat el marc d’una porta, la carxofa de la dutxa, el pal de l’escombra, etc... com si tots nosaltres fóssim sords i no ens assabentéssim de les seves baralles i, pels crits de plaer d’ella, de les seves reconciliacions.

La senyora Enriqueta... Què dir d’ella? Dona de conviccions molt religioses i amb un caràcter al llindar més rústic de l’ésser humà. Les seves converses sempre tracten del mateix: que si el “pendó” del segon no neteja l’escala quan li toca, que si el marit de la “monyos” (quasi bé a tots els que porten força anys a la finca, els hi ha adjudicat un mot) arriba cada dia begut, que si la “miraflors” del novè està perdent l’oremus  per que escorre les flassades damunt els geranis... Moltes hores sense feina i ganes de ficar el nas a casa dels altres.

Els Jing Hoo, són tot un misteri, sospitem que en són molts compartint els cinquanta metres quadrats, però no en podem estar segurs, tots se semblen força i sempre romanen tancats. De tant en tant s’en veuen un parell carregats amb unes bosses grandioses baixant per l’ascensor. La senyora Enriqueta sospita que tenen un taller de confecció clandestí. A mi tant se me’n fot, si no molesten i no fan mal a ningú doncs que es guanyin les garrofes com bonament puguin.

La família Recassens es un món apart, burgesos vinguts a menys, quatre de família tallats pel mateix patró, tibats, antipàtics i rondinaires. El pare, un pre-jubilat que té com a ocupació principal anar un cop per setmana a l’administrador de la finca i demanar-li juntes extraordinàries per discutir aspectes del funcionament de l’escala que no resulten del tot adequats a les seves necessitats. La mare, una neuròtica de la neteja. D’ençà un any per la primavera, que varem tenir una plaga d’escarabats (consti que va estar eradicada en dos dies), li va quedar un neguit permanent per que tot estigui asèptic i esterilitzat com en un quiròfan. La filla, una solterona sense remei, més lletja que un pecat  i amb veu de camioner. En canvi el fill, tot el contrari: guapot, amb una cura especial dels cabells, molt primmirat en el vestuari i tant amanerat que la senyora Enriqueta ja l’ha batejat com el “marieta”.

En Tomeu i en Pascual... un parell d’arracades, setè any fent primer al Químic de Sarrià, evidentment mantinguts pels seus pares i gaudint d’una plàcida vida contemplativa de drogues i alcohol .

Per completar el replà faltaria la meva descripció, però ja ho farem en un altre moment, ara per ara prefereixo gaudir de l’anonimat.

Dins la cova

DINS LA COVA

La foscor m’envolta, ja deu fer més de sis dies que soc aquí. Començo a maleir el moment que vaig acceptar el repte. Si arribo a la fi dels quaranta-cinc dies m’enduré cap a casa una bona picossada de diners i el reconeixement del grup d’espeleologia del poble. 

Potser ja ha passat el pitjor, m’ha desaparegut la sensació d’ofec i el constant mal de panxa. L’humitat  és extrema i el fred ja m’arriba fins el moll de l’os, però no puc defallir ara, tothom està pendent de mi. L’únic contacte amb l’exterior és per mitjà d’un walki- talki , perquè si les coses van maldades em puguin recollir d’una peça.

Ja fa dies que he perdut la noció del temps, ara mateix no sé si és de dia o de nit. Menjo quan tinc gana, dormo quan tinc son.

Després d’aclimatar-me, vaig fer d’explorador, bàsicament per mantenir una activitat i que les hores no s’hem fessin tant feixugues. Per sort, picant una paret aparegué una nova nau d’uns dotze metres quadrats amb força formacions geològiques i un petit bassal d’aigua cristal·lina, més freda que  un glaçó de gel. Amb molta cura i l’esquena enganxada a la paret, resseguí l’espai fins al final on el sostre queia en picat, deixant un petit forat per on s’escolava l’aigua i el fang. No semblava que hi pogués haver continuïtat, però, estirat al terra i amb la lot d’emergència enfocant dins de l’obertura, s’endevinava que al cap d’uns dos pams tornava a fer-se més ample. Vaig trigar un parell de dies per decidir esmunyir-me per aquell foradet tant estret. En picar la paret per fer-lo més gran, per sort, la roca cedí fàcilment. Semblava que la composició era bàsicament calcària; l’esforç pagà la pena. Davant meu s’obria una nau immensa; una columna d’uns sis metres de diàmetre presidia imponent al centre de la sala amb una alçada que no sabria calcular. La llum de la lot es perdia pel camí, fent rotllana, formacions d’estalagmites semblaven ballar a mida que eren il·luminades, i el soroll del goteig constant omplia tots els racons buits. No sé quan de temps em vaig quedar allà immòbil intentant veure una mica més enllà sense gosar moure’m, per por de trencar l’harmonia del conjunt. Calia preservar el que la natura havia trigat tants segles a crear. Una fiblada a l’estómac va ser la que em va recordar que ja feia hores que no ingeria cap aliment. Vaig fer mitja volta per anar a buscar les vitualles i fer un mos; al cap i a la fi tot allò no es mouria. Tot just m’ajupia per traspassar a l’altre costat, quan tingué la sensació de que alguna cosa oculta m’observava, però no hi vaig fer cabal. Famèlic i cansat per l’excitació de la troballa, vaig pensar que la imaginació em jugava una mala passada. No va ser fins després d’una bona becaina, que em vaig tornar a posar en marxa per accedir de nou a la gran sala. El forat semblava una mica més ample que abans i les arestes de roca que hi havia deixat jo, ara eren llises. Vaig enfilar els peus cap el forat, s’apagà el llum de la lot i vaig ser arrossegat cap a la foscor més absoluta. D‘immediat vaig saber que jo també formaria part del paisatge per sempre.